-
Entre el 7 de juny i el 20 de juliol de 2022, acompanyat per la psicoanalista Celeste Reyna, vaig dur a terme una travessa caminant des del Delta de l’Ebre fins a la font del Segre, a la Cerdanya francesa. El recorregut va durar 44 dies, vam caminar 750 km i vam creuar 4 províncies i 9 comarques diferents, 8 d’elles catalanes: Montsià, Baix Ebre, Ribera d’Ebre, Terra Alta, Baix Cinca (Aragó), Segrià, Noguera, Alt Urgell i Cerdanya.
"Sequere" és un projecte artístic sobre el temps i la memòria, que va començar amb un acte simbòlic: recollir aigua a la desembocadura de l’Ebre i caminar riu amunt per retornar-la a la font del Segre, principal afluent de l’Ebre. La mirada de l’artista i el seu cos travessant l’espai i el temps han estat els instruments per activar una lectura poètica del territori: les vivències al llarg del recorregut i de l’espai travessat, amb la seva geografia, els seus toponímics, les seves ciutats i les seves muntanyes, constitueixen el disparador d’una investigació sobre la memòria històrica, les relacions humanes i el territori. Els mapes cartogràfics han estat concebuts per representar el recorregut de la travessia Sequere al llarg del territori: la ruta caminada dia per dia, el tram del riu Ebre des de la seva desembocadura fins al pantà de Mequinensa i la totalitat del recorregut del riu Segre des de l’aiguabarreig amb el Cinca fins a la seva font. Les dates, els toponímics, les anotacions, fan que aquest conjunt d’obra pictòrica sigui també cartografia i diari de viatge. Però el conjunt de l’obra no és només la representació del que s’ha caminat i del territori, sino també el recorregut en si mateix: els seus 27 metres de longitud conviden l’espectador a caminar l’obra i convertir-se, ell també, en el protagonista de la travessia. L’obra és pintura abstracta, però en la seva representació cartogràfica sembla una figuració satèl·lit del territori. Són vistes aèries i al mateix temps, amb la introducció de petits detalls (com els sols de diferents mides recurrents a les obres), paisatges verticals. Aquest canvi de perspectiva, més proper a la mirada externa de la màquina (el satèl·lit) que no a l’experiència subjectiva de l’artista és potser una mirada renovada, contemporània, cap al paisatge i a la representació pictòrica del territori. El mapa toponímic és una altra forma de representar l’experiència de la travessia: un recorregut lingüístic creat per una llista de més de 4.400 topònims amb els llocs principals del territori travessat i els més propers als caminants. El topònim és un element fonamental d’una llengua i de la identitat d’un país, i aquesta obra ha estat creada com un registre per a la preservació i difusió de la identitat territorial catalana.
Marco Noris
-
Enric de Manuel, "Enrich", es va dedicar fonamentalment a la historieta humorística. Va començar a publicar els seus treballs als anys cinquanta, a les pàgines de la revista Trampolín, per a la qual va crear la sèrie Ciriaco Majareto. Altres treballs seus de la mateixa índole es van publicar a la revista Alex (El pirata Malapata), Jaimito i Nicolás. Aviat fou captat pel poderós segell Bruguera, però per treballar al seu departament de publicitat. No obstant, el seu talent el va conduir a les pàgines de la revista Tío Vivo el 1957, on va crear el personatge El caco Bonifacio, un lladre incompetent. La sèrie va començar com un acudit d'una sola vinyeta a la contraportada de la revista, però el seu èxit va fer que arribés a tenir sèrie i pàgina pròpies. Altres sèries d'Enrich per a la primera etapa de Tío Vivo (de la qual va ser director artístic un parell d'anys) van ser El doctor Perejil i Boliche. I no oblidem que després de la mort de Cifré el 1962, Enrich va continuar la mítica sèrie El repórter Tribulete, si bé no la va poder signar per imposició de Bruguera. Al final dels cinquanta també va treballar per a altres segells, publicant les seves vinyetes i historietes en revistes com La Olla, Pepe Cola i Rififí, revista de curta vida que ell mateix va dirigir el 1961.
Als anys seixanta i setanta va dibuixar per mitjà de l'agència Bardon Art per al mercat britànic però no va deixar de col·laborar amb Bruguera aportant nombrosos acudits d'una vinyeta i algunes sèries, com Crispín a Din Dan, el 1970, o Ganz. Per a la revista Lecturas va crear la saga El matrimonio Pirúlez (1974) i quatre anys més tard, a la revista femenina Gina va concebre Montse l'amiga dels animals, que es va publicar també posteriorment a Zipi i Zape, setmanari per al qual va crear Leoncio el 1981.
Font: Tebeosfera
-
Dibuixant humorístic i decorador de murals, Jacint Bofarull es dedicà a la caricatura i altres dibuixos, a més de treballar en el camp de la il·lustració i l’animació al cinema. Dins del seu camp, començà a treballar com a dibuixant humorístic en diverses revistes esportives: El Borinot (1924), La Barrila Deportiva, amb el pseudònim de ‘Gripau’, i Xut! (1925). Continuà a El Mundo Deportivo (1929), i també publicà a diaris i revistes de l’època com El Diluvio (1933) i L’Esquella de la Torratxa, durant la guerra civil. Sindicalist ben actiu, fou un dels fundadors del Sindicat de Dibuixants Professionals de l’UGT (1936). Durant la guerra civil, fou un destacat cartellista. En acabar el conflicte, el 1939 s’exilià a França. A Perpinyà començà a dibuixar a L’Indépendant, per al qual creà una tira, que tingué una llarga durada i esdevingué molt popular: Kim el catalanet. El 1950 es traslladà a l’Argentina i s’instal·là a Buenos Aires. Hi dibuixà per a la revista Mundo Infantil i també treballà per a films de dibuixos animats fins el 1955, any en què es traslladà a Veneçuela. El 1961 retornà a Catalunya i s’establí a Barcelona. Hi reprengué la seva activitat periodística, amb col·laboracions principalment als diaris Tele-exprés, on il·lustrà setmanalment un tema d’actualitat que titulà ‘Càmara Bufa’, i a El Correo Catalàn, on dibuixà una pàgina sencera a tot color els diumenges.
Font: Enciclopedia.cat
-
Miguel Bernet Toledano és el pare del també dibuixant, Jordi Bernet. Tot i que en els seus inicis, quan feia quaderns d'aventures o contes de fades per al segell Ameller signava com a Bernet, quan s'endinsa en el camp de l'humor gràfic, on adquirirà el major reconeixement, signarà els seus treballs com a "Jorge", en una clara referència al seu fill. En acabar la guerra, i després de dibuixar en diveres publicacions realistes, comença a treballar a la revista "Pulgarcito", publicació per a la qual dibuixa les sèries de Melindro Gutiérrez, un rodamón i pobre de solemnitat, i Leovigildo Viruta, un home normal i corrent condemnat al fracàs. El 1948 crea el seu personatge més recordat, Doña Urraca, una vídua malèvola i tòxica, que recollia tot el mal comportament que el règim franquista permetia mostrar durant la terrible postguerra. Jorge va dibuixar a moltes capçaleres de Bruguera dins el terreny de l'humor, com ara "El DDT" o "Can Can", o en el camps dels conrtes de fades, com "Rosita", "Sissi" o "Caputxeta". Cap a finals de la dècada dels cinquanta segueix dibuixant sèries de dones amb un costat sinistre, com Margarita Gutiérrez o Doña Filo, i destaca pel seu interès en l'humor adult de caire britànic, que va desenvolupar a la revista "Pepe Cola" signant com a Lucas.
Francesc Gabarrell
-
Joan Rabascall va estudiar a l’Escola Massana de Barcelona (1951–1957). L'any 1962, gràcies a una beca de la Diputació de Barcelona, marxa a estudiar a l'Escola Nacional Superior de Belles Arts de Paris, ciutat on resdieix des de llavorns.Durant els anys seixanta va formar part del grup d'artistes “Catalans de Paris”, juntament amb Jaume Xifra, Antoni Miralda o Benet Rossell, amb els quals va realitzar algunes accions d'art ritual properes al "happening”. L'any 1966 realitzà la primera exposició individual amb obres que definien algunes línies – tant formals com conceptuals - del seu treball.
Irònic, mordaç i provocador, l'obra de Joan Rabascall sempre ha girat al voltant de la denúncia política i social. Després d'instal·lar-se a París comença a desenvolupar la seva carrera com a artista conceptual. Rabascall utilitza el seu art com una denúncia davant les formes artístiques tradicionals, qüestionant fins i tot el que fins aleshores havien estat els conceptes ideals de bellesa, tècnica o qualitat utilitzant per a això nous suports i mitjans plàstics, com ara la impressió digital, la reproducció fotogràfica o el vídeo. Una autèntica ruptura davant els convencionalismes artístics i estètics previs; ara la idea o el concepte cobren un valor fonamental. A mitjans dels anys setanta foma part del moviment anomenat art sociològic. D'aquests anys són algunes de les seves sèries més significatives: "Kultur" (1972), "La veu del seu amo"(1973) o “Spain is different"(1976). Als anys vuitanta, va iniciar una reflexió conceptual entorn a la pintura, els seus ensenyaments i els seus codis tradicionals amb la sèrie "Lliçó de pintura" (1980), que continuarà aprofundint amb noves sèries al llarg de la dècada dels vuitanta i noranta. Als noranta, continuen noves reflexions sobre el paisatge i la seva manipulació a partir dels codis publicitaris, així com una nova reflexió crítica a la televisió i els "mass media".
Formalment, la seva obra està influenciada per la tècnica del collage, la iconografia procedent de les revistes, els anuncis publicitaris i l'acumulació d'imatges. Conceptualment, el seu treball es va centrar en la crítica a la ideologia subjacent en els missatges emesos pels mitjans de comunicació, mitjançant l'associació d'imatges i idees, que denunciaven l’ incitació al consum, la instrumentalització de la publicitat i els ”Media” per part dels poders polítics i econòmics o la construcció de la imatge de la dona com a objecte sexual.
A més d'exposar als Estats Units, el Brasil, el Japó, Corea del Sud i en nombroses ciutats europees, ha participat en les biennals de París i Venècia. Entre les seves exposicions internacionals destaquen "Barcelona-Paris-New York (El camí de dotze artistes catalans, 1960-1980)" al Palau Robert (Barcelona, 1985), "Cara a la Història" al Centre Georges Pompidou de París (1996) o "Les cent somriures de Mona Lisa" al Museu Metropolità de Tòquio (2000). La seva obra s’ha pogut contemplar des d’aleshores en nombroses exposicions individuals i col·lectives en diferents museus d’Europa, Àsia i Amèrica. Algunes de les seves exposicions retrospectives més destacades son: "Rabascall. Producció 1964-1982" (MACBA, Barcelona, 2009)," Rabascall. Production 1993-2018 "(Villa Tamaris Centre d’Art, La Seyne-sur-Mer, 2018) o "Rabascall. Tout va bien" (Tabacalera, Madrid, 2020).
Galeria Palmadotze
-
Lleonard Delshams va néixer a Bogotà (Colòmbia) el 5 d’octubre de 1956. A l’edat de 10 anys es trasllada a viure a Lleida amb la seva família. Estudia Batxillerat al Col·legi Sant Jordi i a l’Institut Marius Torres. L’any 1973, amb 16 anys, es torna a traslladar a viure a Barcelona i estudia COU a l’Institut Milà i Fontanals. Dos anys més tard, al 1975, comença a estudiar Fotografia a l’EMAV (Escola de Mitjans Audiovisuals) al carrer Paradís de la capital catalana. Al 1978 marxa a fer el servei militar a Almeria i el destinen al Departament de Fotografia de la caserna militar, on forma part d’un col·lectiu de fotògrafs i pintors que presenten un parell d’exposicions a la ciutat andalusa. Al 1979 torna a Lleida per treballar a l’agència de publicitat Baró-Vicente. Al 1981, exposa al pub Lo Mico Nu (Lleida) un projecte fotogràfic sobre el Psiquiàtric de Sant Boi. Al juliol de 1982 comença a treballar en la fundació del diari Segre, primer al Departament de Fotocomposició, i un any més tard, al Departament de Fotografia. A l’any 1985 és nomenat Cap de fotografia del diari i inicia una dilatada trajectòria com a fotoperiodista. Al 1988 guanya el premi FotoPres en la modalitat d’esports, amb la fotografia “Quatre en un”, una fotografia de ciclisme feta al velòdrom de Lleida. Durant els anys 1989 i 1990, queda també finalista dels premis FotoPres d’esports.
Com a fotògraf de premsa, ha participat en diverses exposicions de fotoperiodistes lleidatans i ha treballat més de 37 anys realitzant tot tipus de reportatges (política, esports, societat, successos, etc. ). En aquest sentit, ha col·laborat també en diverses publicacions i diaris, com La Vanguardia, El País, El Periódico, L’Avui, o El 9 nou. Jubilat des del 2019, actualment continua fent fotografies, especialment en l’àmbit de l’arquitectura i el paisatge de Lleida, imatges que publica regularment als comptes d’Instagram @leodelshams i Twitter @ldelshams.
Oriol Bosch
-
Maria Freire Montané (1995 Granollers) es va formar a l'Escola Massana de Barcelona com a artista multidisciplinar. Actualment investiga, a través del llenguatge pictòric, poètic i performatiu, els espais que delimiten allò subtil, habitant i dotant de nous significats un ampli ventall de sensibilitats que proporcionen la coneixença i el contacte. Ha estat la guanyadora del Premi Miquel Viladrich 2023 en la catogeortia de pintura, que convocva l'Ajuntament de Torrelameu.
Francesc Gabarrell
-
Mónica Rikić és una artista electrònica i programadora creativa. Llicenciada en Belles Arts (UB), Màster en Arts Digitals (UPF) i Filosofia Contemporània (UOC), i estudiant de doctorat Network and Information Technologies (UOC). Amb els seus projectes, ha participat en diferents festivals d'arreu del món com l'Ars Electronica a Linz, la Creative Tech Week a Nova York, el Robotronica a Austràlia o el FILE a Brasil, entre d'altres, i ha exposat en institucions com el CCCB, Arts Santa Mònica, La Capella o el Disseny Hub.
Ha estat guardonada amb el Premi Nacional de Cultura de Catalunya l'any 2021, així com en el Japan Media Arts, l'AMAZE Berlin, el Concurs d'Instruments Musicals Margaret Guthman a Atlanta i amb una beca BBVA Foundation Leonardo. Ha participat en residències artístiques a Technoculture, Arts and Games a Montreal, amb una beca EMAP a QUT (Austràlia) i Hexagram (Montreal), Medialab Prado a Madrid, Platohedro a Medellin i Etopía a Zaragoza, com a part del programa European ARTificial Intelligence Lab.
Francesc Gabarrell
-
Anna Carreras és una artista digital i programadora creativa. Grau en Enginyeria de Telecomunicació per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i Màster en Tecnologies Audiovisuals per la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Doctora en Belles Arts a BAU Escola d’Art i Disseny, Universitat de Vic i Central de Catalunya, sobre art digital generatiu i complexitat. El seu treball es centra en l'experimentació de la comunicació interactiva com a mitjà de comunicació i generador d'experiències, a partir de l'ús d'algorismes generatius, codi creatiu i tecnologia interactiva. S'interessa per la complexitat que es desprèn de petits comportaments senzills, allò complexe que emergeix de l’equilibri entre l’ordre i el caos, tot generat de manera visual i sintetitzat en un algorisme que ho dibuixa des de zero, sense memòria, ni intel·ligència, ni aprenentatges. Els algorismes de Carreras són visuals i artesanals, inspirats en la natura, el paisatge del Mediterrani i les tradicions populars.
Imparteix classes de programació creativa i projectes audiovisuals en diverses escoles de disseny, i ha exposat instal·lacions digitals i peces artístiques a Arts Santa Mònica, La Capella, Sónar Innovation Challenge 2016, MIRA festival d’Arts Visuals, Eufònic Sintètic, Biennal d’Art de Venècia, Llum Barcelona, Abandon Normal Devices de Liverpool, Medialab Prado Madrid, galeria Expanded Art Berlín, Art Basel Miami, galeria Cortesi Milano o galeria ScreensGuru Singapur, entre d’altres.
Francesc Gabarrell
-
Marco Noris va néixer a Bèrgam, el 1971. Des de l'any 2003 viu i treballa a Barcelona. En els últims anys ha desenvolupat la seva pràctica artística principalment en l’àmbit de la pintura, dirigint la seva recerca en dues principals àrees temàtiques: ruïna i memòria històrica d’una banda i territori i paisatge per l’altre. Des de 2013 el paisatge i el territori han estat un element clau en el seu treball, un lloc per a l’esdevenir entès també com a escenari de derrota i de trànsit, com poden ser passos de fronteres i antics camps de concentració. La seva recerca ho ha portat a aprofundir i experimentar la seva relació amb el territori a través del caminar com pràctica estètica i com eina per a la recerca dels fenòmens de construcció identitària del territori, amb projectes com “A la frontera” (2017, beca Barcelona Producció de La Capella), “L’Entrega, acte I” (2018, beca Art i Natura de La Panera de Lleida amb el CAN de Farrera), “Lloc, lluny, llar” (2020/2021, Grand Tour 2020 de Nau Côclea i beca OSIC, Generalitat de Catalunya) i el més recent “Sequere” (2022, Institut d’Estudis Ilerdencs).
A l'Estat Espanyol Noris ha exhibit a Barcelona (El Born CCM, La Capella, Galería Trama, Cyan Gallery, Galería Esther Montoriol, Galería Contrast, Galería H2O, The Private Space, Casa Elizalde, Can Felipa, Galería Sicart, Piramidón, etc.), a Lleida (La Panera, Farrera, Sant Feliu de Barruera), a Osca (CDAN, Fundación Hospital de Benasque), a Madrid (Matadero), a Castellón (Galería Canem), a Vic (Temple Romà, 5a Bienal) i al MuME, Museu Memorial de l’Exili de La Jonquera. A l’estranger destaca la seva participació en exposicions i festivals a Estats Units (New York, The Active Space, 2014), Itàlia (Different Pulses, 2013 y ParmaPoesia, 2002) i a França (Paris, Centre Pompidou, 2002).
Paral·lelament a la seva activitat artística, en els últims vint anys Noris ha col·laborat en diferents projectes col·lectius. Entre 1998 i 2002 a Bolonya –Itàlia–, va participar a projectes col·laboratius en àmbits digitals. El 2006, ja a Barcelona, va ser promotor de l’autoorganització dels artistes del centre d’art de La Escocesa per a la creació i gestió d’una nova fàbrica de creació. El maig 2018 cofunda Fase, centre de creació i pensament a L’Hospitalet de Llobregat. Noris va ser artista resident a La Escocesa (2005/2015) i Hangar (2015/2017). Durant el 2022 ha treballat al MNAC per a l’elaboració i renovació dels continguts i la narrativa de la col·lecció d’art romànic del Museu Nacional. Actualment té el seu estudi a Piramidón –centre d’art contemporani a Barcelona– y és membre de la junta de gestió del Centre d’Art i Natura de Farrera (Lleida).
Marco Noris
-
Nascuda a Valladolid l'any 1965, Dora García viu i treballa a Barcelona i Oslo. Actualment exerceix com a docent a la Oslo National Academy of the Arts de Noruega. Dora García és reconeguda internacionalment pel seu treball conceptual i erudit. Escull i ordena el coneixement com un material per dret propi. Mitjançant una àmplia investigació documental, aprofundeix en temes complexos com la història de la ment irracional i subconscient, i forja vincles amb els grans noms de la literatura, com ara Walser, Artaud i Joyce. L'obra de Dora García s'engloba en l'escriptura, el cinema, la instal·lació i la performance, ja que se centra al voltant d'històries que ella organitza i escenifica, evocant situacions pensades per captar el visitant i desencadenar experiències úniques i introspectives. El resultat d'aquest atles multidisciplinari és un discurs altament conceptual i metafòric que aborda temes com la dimensió artística de la ficció, la marginalitat com a forma de resistència o les lògiques simbòliques que condicionen la nostra relació amb els espais i els productes culturals.
Dora García ha format part de la facultat del PEI Macba Barcelona (2015-2020) i ha estat professora convidada en nombroses institucions educatives com ENSBA Lyon, HEAD Ginebra, i Le Fresnoy, Studio national des arts contemporains, França. Actualment és la comissària de Paul Klee Sommerakademie, Berna (2021-2022), i professora convidada a IUAV, Studi performativi e di genere/Laboratorio di performance, Venècia (2022). Entre 2012 i 2018 va ser codirectora (amb M. Villeneuve i A. Baudelot) de Les Laboratoires d'Aubervilliers, París, França.García va representar a Espanya a la Biennal de Venècia el 2011. També ha participat a la Biennal de Venècia 2013 i 2015 així com a dOCUMENTA (13) i altres destacats esdeveniments com Münster Sculpture Projects el 2007, 16a Bienal de Sydney el 2008, 29a Biennal de São Paulo 2010 i a la 11a Bienal de Gwangju 2016, Corea, entre moltes altres.
La seva obra forma part de prestigioses col·leccions internacionals com: Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid), San Francisco MoMA, Centro Andaluz de Arte Contemporáneo (Sevilla), CNAP - National Center for Plastics Arts (París), La Caixa Contemporary Art Collection (Barcelona), Fundación ARCO (Espanya), De Bruyn Collection (Roterdam), Flannan Browne Collection (Regne Unit), FRAC: Bourgogne / Franche- Comté / Ile-de-France Le Plateau / Languedoc-Rousillon / Lorraine, Hen-ry Art Foundation (Seattle), Kadist Foundation (París/San Francisco), MACBA - Museu d’Art Contemporani de Barcelona, MUSAC - Museo de Arte Contemporáneo de Castilla y León, Artium, Centro-Museo Vasco de Arte Contemporáneo de Vitoria-Gasteiz (Àlaba), Patio Herreriano - Museo de Arte Contemporáneo Español (Valladolid).
Font: Projectes SD
-
L’any 1989 Carles Hac Mor, Benet Rossell i Àngel Jové realitzaren un viatge de deu dies pels pobles i els paratges de les comarques de les Garriques, el Segrià, el Baix Cinca, el Matarranya i l’Urgell, amb l’objectiu de fer-hi una sèrie de recerques d’antropologia, etnografia i lingüística artístiques, literàries i videogràfiques. El resultat fou "Lo país de Maialussa", un projecte format per un vídeo de més de Benet Rossell, "Lo pedrís". Un text de Carles Hac Mor, "Lo país de Maialussa". I una sèrie de 292 Polaroids d’Angel Jové, fetes durant el viatge com a contrapunt al text de Carles Hac Mor. Són fotografies que molt sovint, en el procés de revelatge, ell s’encarregava de manipular i retocar abans que els líquids s'assequessin.
-
L’any 1989 Carles Hac Mor, Benet Rossell i Àngel Jové realitzaren un viatge de deu dies pels pobles i els paratges de les comarques de les Garriques, el Segrià, el Baix Cinca, el Matarranya i l’Urgell, amb l’objectiu de fer-hi una sèrie de recerques d’antropologia, etnografia i lingüística artístiques, literàries i videogràfiques. El resultat fou "Lo país de Maialussa", un projecte format per un vídeo de més de Benet Rossell, "Lo pedrís". Un text de Carles Hac Mor, "Lo país de Maialussa". I una sèrie de 292 Polaroids d’Angel Jové, fetes durant el viatge com a contrapunt al text de Carles Hac Mor. Són fotografies que molt sovint, en el procés de revelatge, ell s’encarregava de manipular i retocar abans que els líquids s'assequessin.
-
L’any 1989 Carles Hac Mor, Benet Rossell i Àngel Jové realitzaren un viatge de deu dies pels pobles i els paratges de les comarques de les Garriques, el Segrià, el Baix Cinca, el Matarranya i l’Urgell, amb l’objectiu de fer-hi una sèrie de recerques d’antropologia, etnografia i lingüística artístiques, literàries i videogràfiques. El resultat fou "Lo país de Maialussa", un projecte format per un vídeo de més de Benet Rossell, "Lo pedrís". Un text de Carles Hac Mor, "Lo país de Maialussa". I una sèrie de 292 Polaroids d’Angel Jové, fetes durant el viatge com a contrapunt al text de Carles Hac Mor. Són fotografies que molt sovint, en el procés de revelatge, ell s’encarregava de manipular i retocar abans que els líquids s'assequessin.
-
L’any 1989 Carles Hac Mor, Benet Rossell i Àngel Jové realitzaren un viatge de deu dies pels pobles i els paratges de les comarques de les Garriques, el Segrià, el Baix Cinca, el Matarranya i l’Urgell, amb l’objectiu de fer-hi una sèrie de recerques d’antropologia, etnografia i lingüística artístiques, literàries i videogràfiques. El resultat fou "Lo país de Maialussa", un projecte format per un vídeo de més de Benet Rossell, "Lo pedrís". Un text de Carles Hac Mor, "Lo país de Maialussa". I una sèrie de 292 Polaroids d’Angel Jové, fetes durant el viatge com a contrapunt al text de Carles Hac Mor. Són fotografies que molt sovint, en el procés de revelatge, ell s’encarregava de manipular i retocar abans que els líquids s'assequessin.
-
L’any 1989 Carles Hac Mor, Benet Rossell i Àngel Jové realitzaren un viatge de deu dies pels pobles i els paratges de les comarques de les Garriques, el Segrià, el Baix Cinca, el Matarranya i l’Urgell, amb l’objectiu de fer-hi una sèrie de recerques d’antropologia, etnografia i lingüística artístiques, literàries i videogràfiques. El resultat fou "Lo país de Maialussa", un projecte format per un vídeo de més de Benet Rossell, "Lo pedrís". Un text de Carles Hac Mor, "Lo país de Maialussa". I una sèrie de 292 Polaroids d’Angel Jové, fetes durant el viatge com a contrapunt al text de Carles Hac Mor. Són fotografies que molt sovint, en el procés de revelatge, ell s’encarregava de manipular i retocar abans que els líquids s'assequessin.
-
L’any 1989 Carles Hac Mor, Benet Rossell i Àngel Jové realitzaren un viatge de deu dies pels pobles i els paratges de les comarques de les Garriques, el Segrià, el Baix Cinca, el Matarranya i l’Urgell, amb l’objectiu de fer-hi una sèrie de recerques d’antropologia, etnografia i lingüística artístiques, literàries i videogràfiques. El resultat fou "Lo país de Maialussa", un projecte format per un vídeo de més de Benet Rossell, "Lo pedrís". Un text de Carles Hac Mor, "Lo país de Maialussa". I una sèrie de 292 Polaroids d’Angel Jové, fetes durant el viatge com a contrapunt al text de Carles Hac Mor. Són fotografies que molt sovint, en el procés de revelatge, ell s’encarregava de manipular i retocar abans que els líquids s'assequessin.
-
L’any 1989 Carles Hac Mor, Benet Rossell i Àngel Jové realitzaren un viatge de deu dies pels pobles i els paratges de les comarques de les Garriques, el Segrià, el Baix Cinca, el Matarranya i l’Urgell, amb l’objectiu de fer-hi una sèrie de recerques d’antropologia, etnografia i lingüística artístiques, literàries i videogràfiques. El resultat fou "Lo país de Maialussa", un projecte format per un vídeo de més de Benet Rossell, "Lo pedrís". Un text de Carles Hac Mor, "Lo país de Maialussa". I una sèrie de 292 Polaroids d’Angel Jové, fetes durant el viatge com a contrapunt al text de Carles Hac Mor. Són fotografies que molt sovint, en el procés de revelatge, ell s’encarregava de manipular i retocar abans que els líquids s'assequessin.
-
L’any 1989 Carles Hac Mor, Benet Rossell i Àngel Jové realitzaren un viatge de deu dies pels pobles i els paratges de les comarques de les Garriques, el Segrià, el Baix Cinca, el Matarranya i l’Urgell, amb l’objectiu de fer-hi una sèrie de recerques d’antropologia, etnografia i lingüística artístiques, literàries i videogràfiques. El resultat fou "Lo país de Maialussa", un projecte format per un vídeo de més de Benet Rossell, "Lo pedrís". Un text de Carles Hac Mor, "Lo país de Maialussa". I una sèrie de 292 Polaroids d’Angel Jové, fetes durant el viatge com a contrapunt al text de Carles Hac Mor. Són fotografies que molt sovint, en el procés de revelatge, ell s’encarregava de manipular i retocar abans que els líquids s'assequessin.
-
L’any 1989 Carles Hac Mor, Benet Rossell i Àngel Jové realitzaren un viatge de deu dies pels pobles i els paratges de les comarques de les Garriques, el Segrià, el Baix Cinca, el Matarranya i l’Urgell, amb l’objectiu de fer-hi una sèrie de recerques d’antropologia, etnografia i lingüística artístiques, literàries i videogràfiques. El resultat fou "Lo país de Maialussa", un projecte format per un vídeo de més de Benet Rossell, "Lo pedrís". Un text de Carles Hac Mor, "Lo país de Maialussa". I una sèrie de 292 Polaroids d’Angel Jové, fetes durant el viatge com a contrapunt al text de Carles Hac Mor. Són fotografies que molt sovint, en el procés de revelatge, ell s’encarregava de manipular i retocar abans que els líquids s'assequessin.
-
L’any 1989 Carles Hac Mor, Benet Rossell i Àngel Jové realitzaren un viatge de deu dies pels pobles i els paratges de les comarques de les Garriques, el Segrià, el Baix Cinca, el Matarranya i l’Urgell, amb l’objectiu de fer-hi una sèrie de recerques d’antropologia, etnografia i lingüística artístiques, literàries i videogràfiques. El resultat fou "Lo país de Maialussa", un projecte format per un vídeo de més de Benet Rossell, "Lo pedrís". Un text de Carles Hac Mor, "Lo país de Maialussa". I una sèrie de 292 Polaroids d’Angel Jové, fetes durant el viatge com a contrapunt al text de Carles Hac Mor. Són fotografies que molt sovint, en el procés de revelatge, ell s’encarregava de manipular i retocar abans que els líquids s'assequessin.
-
L’any 1989 Carles Hac Mor, Benet Rossell i Àngel Jové realitzaren un viatge de deu dies pels pobles i els paratges de les comarques de les Garriques, el Segrià, el Baix Cinca, el Matarranya i l’Urgell, amb l’objectiu de fer-hi una sèrie de recerques d’antropologia, etnografia i lingüística artístiques, literàries i videogràfiques. El resultat fou "Lo país de Maialussa", un projecte format per un vídeo de més de Benet Rossell, "Lo pedrís". Un text de Carles Hac Mor, "Lo país de Maialussa". I una sèrie de 292 Polaroids d’Angel Jové, fetes durant el viatge com a contrapunt al text de Carles Hac Mor. Són fotografies que molt sovint, en el procés de revelatge, ell s’encarregava de manipular i retocar abans que els líquids s'assequessin.
-
L’any 1989 Carles Hac Mor, Benet Rossell i Àngel Jové realitzaren un viatge de deu dies pels pobles i els paratges de les comarques de les Garriques, el Segrià, el Baix Cinca, el Matarranya i l’Urgell, amb l’objectiu de fer-hi una sèrie de recerques d’antropologia, etnografia i lingüística artístiques, literàries i videogràfiques. El resultat fou "Lo país de Maialussa", un projecte format per un vídeo de més de Benet Rossell, "Lo pedrís". Un text de Carles Hac Mor, "Lo país de Maialussa". I una sèrie de 292 Polaroids d’Angel Jové, fetes durant el viatge com a contrapunt al text de Carles Hac Mor. Són fotografies que molt sovint, en el procés de revelatge, ell s’encarregava de manipular i retocar abans que els líquids s'assequessin.
-
L’any 1989 Carles Hac Mor, Benet Rossell i Àngel Jové realitzaren un viatge de deu dies pels pobles i els paratges de les comarques de les Garriques, el Segrià, el Baix Cinca, el Matarranya i l’Urgell, amb l’objectiu de fer-hi una sèrie de recerques d’antropologia, etnografia i lingüística artístiques, literàries i videogràfiques. El resultat fou "Lo país de Maialussa", un projecte format per un vídeo de més de Benet Rossell, "Lo pedrís". Un text de Carles Hac Mor, "Lo país de Maialussa". I una sèrie de 292 Polaroids d’Angel Jové, fetes durant el viatge com a contrapunt al text de Carles Hac Mor. Són fotografies que molt sovint, en el procés de revelatge, ell s’encarregava de manipular i retocar abans que els líquids s'assequessin.
-
L’any 1989 Carles Hac Mor, Benet Rossell i Àngel Jové realitzaren un viatge de deu dies pels pobles i els paratges de les comarques de les Garriques, el Segrià, el Baix Cinca, el Matarranya i l’Urgell, amb l’objectiu de fer-hi una sèrie de recerques d’antropologia, etnografia i lingüística artístiques, literàries i videogràfiques. El resultat fou "Lo país de Maialussa", un projecte format per un vídeo de més de Benet Rossell, "Lo pedrís". Un text de Carles Hac Mor, "Lo país de Maialussa". I una sèrie de 292 Polaroids d’Angel Jové, fetes durant el viatge com a contrapunt al text de Carles Hac Mor. Són fotografies que molt sovint, en el procés de revelatge, ell s’encarregava de manipular i retocar abans que els líquids s'assequessin.