-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
Arxiu històric i documental de la majoria de publicacions i edicions de l'artista Dora Garcia (un total de 40) que van des de l’any 1992 fins al 2023. En ell podem comprendre fàcilment el desenvolupamentde la trajectòria de l’artista, observant les transformacions dels seus interessos tant en el continguts com en el procés de creació. “Contes Choisis” (1992) és el primer monogràfic sobre l’artista i fa referència a una de les seves primeres exposicions a De Appel, Amsterdam.
Per a Dora Garcia, el llibre i el text no són simplement annexos o produccions perifèriques de l’obra expositiva, sinó que en moltes ocasions, ells mateixos, poden ser entesos com a obra. És a dir, també com a objectes expositius i artístics, com a part fonamental dins del seu relat i el seu procés d’investigació i producció. En altres ocasions, els llibres formen part d’algunes instal·lacions i de les performances que ha portat a terme durant els últims anys, és a dir, han sigut material i element, part fonamental del’execució de les obres. Suports que han sigut part d’un tot més gran. Alguns d’aquests llibres es poden considerar, doncs, exemples o fragments d’obres passades. El rastre o el vestigi que queda de l’execució d’una obra.
Els salts conceptuals entre llenguatges i suports són rellevants dins la trajectòria de Dora García. Així, fàcilment, podem veure que un mateix tema acaba apareixent i saltant al llarg dels anys per diferents mitjans i s’acaba fent visible temps després en un altre format, més extens o abordat d’una altra manera. Podem posar com a exemple la publicació de “Love with Obstacles” i la pel·lícula que rep el mateix nom. Això és aplicable a molts altres projectes. Diferents investigacions que es van allargant i disseminant en diferents formats. Que paren momentàniament i s’actualitzen temps després amb el mateix nom, però amb continguts nous o amb continguts que s’han desviat breument del centre d’interès. De manera que en el treball de García hi ha aquest esperit perquè les idees que es mostren a la sala d’exposició puguin aparèixer a l’exterior d’aquest o que, com a mínim, puguin continuar circulant i fer-se presents un cop acabada la mostra, anant de pàgina en pàgina, generant repetició i canvis.
Font: PROJECTESD
-
Conduir-se a les profunditats a vegades és una decisió incerta, pont a la desconeixença dels angles més ocults. Potser allà és on trobem per fi el descans. "Morir per tornar a néixer" podria ser la casa on regenerem intestí, cervell, cor, substància vital i les mans. Amb això podríem tornar a començar recalibrades, modelades pel viatge subterrani i guiades a la finestra que dona al camp de brisa marina. Tenir on caure és una sort i més si els ulls es poden obrir quan la llum acluca les persianes i es desplega el negre més tranquil.
Maria Freire
-
Aquesta obra de Manuel Viola es va exposar en una mostra del pintor a Balaguer, l’any 1977, i demostra el vincle que l’artista mantingué, des de sempre, amb Lleida i el territori artístic de Ponent, en aquest cas a partir de les tertúlies del Cafè Rialto i la figura del seu impulsor, Juan Fernando Piñeiro Miarnau.
Francesc Gabarrell
-
Psychoflage és una instal·lació interactiva multisensorial de gran format que transforma l'espai en un món de somnis i fantasia psicodèlica. Està formada per vint escultures inflables dotades de sistemes interactius electrònics artesanals que controlen els seus ventiladors i llums. L'obra proposa una forma alternativa de connectar-nos amb les tecnologies cognitives (o intel·ligents). En lloc de presentar un imaginari dominat per metàfores de productivitat, velocitat i competència, que solen estar associades a aquestes tecnologies, la peça ens convida a acostar-nos-hi d'una manera tranquil·la i relaxada, oferint una experiència propera a l'espiritualitat. L'efecte pausat i de respiració que transmeten les escultures flotants fa referència a les pràctiques de meditació i relaxació.
En relació a la pràctica artística de l'artista, Mónica Rikić, la proposta neix amb la intenció de plantejar, des de l'art i el pensament crític, enfocaments alternatius als futurs de les tecnologies. A diferència d'altres propostes que treballen en la intersecció entre la IA i l'art –generalment centrades en les possibilitats creatives de les màquines–, aquest projecte es centra en qüestionar, investigar i experimentar sobre les característiques que han de tenir els sistemes cognitius artificials per ser considerats organismes existents i sensibles. A partir de la seva fisonomia bàsica, el seu codi i el desenvolupament autònom emergent, els dispositius simulen, mitjançant comportaments físic-digitals, processos que conviden a identificar-los com a organismes sensibles. La pròpia estructura algorísmica i mecànica de l'objecte artístic es presenta al públic com un dispositiu dramatúrgic que expressa la seva pròpia forma d’existir.
Els dispositius, interconnectats entre si mitjançant una xarxa interna que els permet coordinar-se, generen diferents moviments a mesura que s'inflen i es desinflen, donant la sensació de respirar de manera orgànica. La seva llum interna acompanya aquests moviments, creant diversos efectes lumínics interactius.La peça permet que el públic camini per sota seu o fins i tot s’hi pugui estirar tranquil·lament per observar-la des de baix, afavorint la immersió i la sensació de respiració que vol transmetre l’experiència.
La instal·lació compta amb un sistema d’IA que influeix en el comportament del ritme i els efectes de llum dels inflables. Aquest sistema interactiu permet que els dispositius siguin sensibles a la presència humana gràcies a la visió computacional d’una càmera i el seu processament mitjançant codi informàtic. Aquesta capacitat sensorial amb l'entorn genera alteracions en el comportament de la peça, creant una comunicació lúdica entre humans i màquines.
Mònica Rikic
-
Anna Carreras centra la seva pràctica i investigació en els sistemes generatius programats amb codi. Explora a escala audiovisual l’ordre i el caos en aquests sistemes, equilibri del qual emergeixen comportaments complexos imprevisibles. El seu interès és emprar algorismes, codis I regles per crear visuals que plantegin llenguatges narratius, parlin d'allò quotidià i alimentin reflexions en l’audiència. S’inspira en records familiars arrelats en la cultura i el paisatge mediterrani i de secà per a traduir-los en imatges abstractes. El resultat, peces úniques i irrepetibles reconegudes internacionalment i capaces de crear sensacions molt diverses. Bancals és una peça que construeix un sistema etern que creix i evoluciona, que s’inspira i parla dels imaginaris propis i dels paisatges personals de la franja del Matarranya: dibuixen i parlen de la terra, de bancals llaurats, de bancals sembrats, de bancals erms, de bancals en coscolls, de marges dels bancals, de bancals en herbassal, de bancals en ramats, de bancals buits, llimpios i treballats, de bancals en borrasses, de bancals en sarments. Construeix, en llenguatge màquina, un viatge apassionant de la terra al codi Anna Carreras
-
«Taronges, 1827-2023», és un cant d’esperança al futur de la fotografia. Un viatge des d’un simbol de l’origen de la fotografia, la fotografia més antiga conservada: «Vista des de la finestra de Le Gras» de Niépce l’any 1827. Les seves teulades són ara edificis gegants, tot i que gairebé en ruïna. La fotografia ha crescut com mai, però és a prop del col·lapse. Les taronges, però, simbolitzen la confiança amb el futur, amb un nou renaixement. Al llarg de la història de l’art, les taronges han simbolitzat benestar i prosperitat. S’han utilitzat com a símbol de futur, de bona nova, d’esperança. Actualment, la fotografia s’obre a un futur incert, inevitable, però molt més que fascinant per qualsevol que cregui en la fotografia. Toca reaprendre-ho tot. Prescindir de la realitat i de la càmera és un atzucac, però també una oportunitat que no hem de menysprear.
Jordi V. Pou