sense títol
Recursos
Identificador
1213
És part de
Arts gràfiques
Tipus
aiguafort
Títol
sense títol
Autor
Data
1959
Data de creació
1959
Data de publicació
1959
Extensió
65,7 x 65,7 x 3 cm amb marc
Format
aiguafort sobre paper
Descripció
Hereu dels contactes amb el pintor català Josep Maria de Sucre i els artistes del Cercle Maillol, Víctor Pérez Pallarès s’endinsa en l’abstracció amb l’expressivitat com a signe identitari i el gravat com a principal mitjà d’expressió. La seva estada a París l’any 1957 —becat per l’Institut Francès— li servirà per a perfeccionar el treball amb aquesta tècnica, conèixer els procediments de taller més actuals i entrar en contacte amb les noves tendències artístiques. Tot plegat fa que l’any 1958 es lliuri definitivament als camins de l’experimentació, a partir de l’elaboració d’uns primers gravats que encara participen d’un cert surrealisme magicista vinculat a les realitzacions d’alguns dels membres de Dau al Set.
Poc després, però, entre els anys 1958 i 1959, els seu treball s’alliberarà del pes de la simbologia per deixar pas a un intens diàleg entre la taca cromàtica de forma indefinida i els signes que el gest espontani deixa en el paper, abandonant ja qualsevol referència figurativa. Aquí s’insereix aquest aiguafort dels fons del Museu d’Art Jaume Morera, que, al costat d’altres títols de la mateixa sèrie, com ara "Estels fixs", "Estructures cristal·lines", "Col·lisió espacial", "Cosmologia" o "Dinamisme còsmic", ens parla de la metafísica de l’espai i del cosmos de l’artista, però, sobretot, de l’expansió de l’univers, de trencaments, d’explosions cromàtiques i gestuals, on la naturalesa, entesa ara en una dimensió còsmica, assoleix un protagonisme absolut.
L’obra gravada de Víctor P. Pallarés, a les acaballes de la dècada dels cinquanta, resulta capdal alhora d’entendre el pes específic que la seva figura i el conjunt del seu treball tindran, amb posterioritat, en el si del Grup Cogul, al qual aportarà una clara tendència expressionista, en sintonia amb les angoixes vitals pròpies de l’època, impregnada d’una ingenuïtat i innocència molt característiques. El sentiment i la subjectivitat que es desprenen del seu treball, però, els controla a partir d’una intensa preocupació per la construcció i l’ordre compositiu, i a través del mètode reflexiu que imposa la pròpia tècnica de l’aiguafort.
L’aplicació de les tècniques del gravat en l’àmbit de les avantguardes és la dimensió que projecta Víctor P. Pallarés com un dels pocs pintors i gravadors catalans que realitzen una aportació singular pel que fa a la consolidació de noves vies expressives dins l’art contemporani, a partir del suport tradicional que es deriva de les tècniques d’estampació. Aquest aiguafort i els altres que configuren la mateixa sèrie, amb què Pallarès va concórrer a les biennals de Sao Paulo i d’Alexandria l’any 1959, el situen —en una cronologia paral·lela als gravats d’Antoni Clavé, d’Hernández Pijuan i de les maculatures de Tharrats —com un dels principals gravadors de l’Informalisme català.
Francesc Gabarrell
Poc després, però, entre els anys 1958 i 1959, els seu treball s’alliberarà del pes de la simbologia per deixar pas a un intens diàleg entre la taca cromàtica de forma indefinida i els signes que el gest espontani deixa en el paper, abandonant ja qualsevol referència figurativa. Aquí s’insereix aquest aiguafort dels fons del Museu d’Art Jaume Morera, que, al costat d’altres títols de la mateixa sèrie, com ara "Estels fixs", "Estructures cristal·lines", "Col·lisió espacial", "Cosmologia" o "Dinamisme còsmic", ens parla de la metafísica de l’espai i del cosmos de l’artista, però, sobretot, de l’expansió de l’univers, de trencaments, d’explosions cromàtiques i gestuals, on la naturalesa, entesa ara en una dimensió còsmica, assoleix un protagonisme absolut.
L’obra gravada de Víctor P. Pallarés, a les acaballes de la dècada dels cinquanta, resulta capdal alhora d’entendre el pes específic que la seva figura i el conjunt del seu treball tindran, amb posterioritat, en el si del Grup Cogul, al qual aportarà una clara tendència expressionista, en sintonia amb les angoixes vitals pròpies de l’època, impregnada d’una ingenuïtat i innocència molt característiques. El sentiment i la subjectivitat que es desprenen del seu treball, però, els controla a partir d’una intensa preocupació per la construcció i l’ordre compositiu, i a través del mètode reflexiu que imposa la pròpia tècnica de l’aiguafort.
L’aplicació de les tècniques del gravat en l’àmbit de les avantguardes és la dimensió que projecta Víctor P. Pallarés com un dels pocs pintors i gravadors catalans que realitzen una aportació singular pel que fa a la consolidació de noves vies expressives dins l’art contemporani, a partir del suport tradicional que es deriva de les tècniques d’estampació. Aquest aiguafort i els altres que configuren la mateixa sèrie, amb què Pallarès va concórrer a les biennals de Sao Paulo i d’Alexandria l’any 1959, el situen —en una cronologia paral·lela als gravats d’Antoni Clavé, d’Hernández Pijuan i de les maculatures de Tharrats —com un dels principals gravadors de l’Informalisme català.
Francesc Gabarrell
Forma d'ingrés
Adquisició, 1998
Citació bibliogràfica
CAMPS, T.; NAVARRO, J. Victor P. Pallarés. Lleida: Museu d'Art Jaume Morera, 1998. 84-922103-5-4, [55]; NAVARRO, J., [coord.] Els tresors dels museus de Lleida. Lleida: Diari Segre, 2006., 198, 199
Conjunts de recursos
Recursos enllaçats
Filtra per propietat
| Títol | Etiqueta alternativa | Classe |
|---|---|---|
 Gènesi i evolució de la col·lecció |
Obres que inclou | Esdeveniment |
 Víctor Pérez Pallarés |
Obres que inclou | Esdeveniment |
 Encontres amb la Col·lecció 1 |
Obres que inclou | Esdeveniment |
 Inventari General |
Obres que inclou | Esdeveniment |