Informes

46288

Espina y Capó, Juan

Canvi de segle. Tradició i modernitat

pintor

Pintor i gravador espanyol, especialitzat en el gènere de paisatge. Els primers passos de la seva formació els realitzà a Madrid fins que l'any 1863 es va traslladar a París, on va entrar en contacte amb els nous corrents pictòrics francesos. Al seu retorn a Madrid va continuar els estudis a l'Escola Especial de Pintura, Escultura i Gravat, on es va convertir en deixeble del paisatgista Carlos de Haes. L’any 1872 es va instal·lar durant tres anys a Roma com a pensionat, per posteriorment tornar a París i viatjar per Europa i el nord d'Àfrica. Va enviar les seves obres a nombroses exposicions nacionals de Belles Arts i és considerat un dels grans mestres del paisatgisme espanyol del segle XIX. Als seus paisatges es revela una visió atenta de la realitat i un interès especial en el tractament del color, ple de vigor i entusiasme, sense descuidar els valors compositius. Va utilitzar una tècnica minuciosa al servei d'un llenguatge realista on la valoració de l'ambient i el tractament lumínic el fan hereu de l'Escola de Barbizon.

Paral·lelament, Espina va ser membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, delegat d'Espanya a les Exposicions Internacionals de Berlín (1866), Viena (1892) i Chicago (1893), representant d'Espanya a les Exposicions de Suècia i Noruega (1890) i organitzador del primer Saló de Tardor de Madrid i del Certamen d'Art Espanyol a Sant Petersburg. A més, també fou fundador de l'Associació de Pintors i Escultors de Madrid, entitat de la que també va ser secretari i membre d'honor.

Font: Enciclopedia del Museo del Prado

1848

Torrejon de Velasco, Madrid

1933

BARÓN, J. DÍEZ, J.L. [eds.]. El siglo XIX en el Prado. Madrid: Museo Nacional del Prado, 2007. 978-84-8480-126-9
DÍEZ BORQUE, J. M. [dir.]. Madrid 1898. Madrid: Ayuntamiento de Madrid; Centro Cultural de la Villa, 1998. 84-88406-24-X