Informes

46214

Sucre i de Grau, Josep Maria de

Temps de conflictes. Avantguarda, guerra, exilis

Figuració i abstracció en temps de postguerra i franquisme

pintor

Nascut a Gràcia el 1886, Sucre va conviure amb els modernistes durant la seva primera joventut. Va conèixer la conspiració anarquista, La Campana de Gràcia, la bohèmia dels Quatre Gats, el futurisme d'Alomar, la crida a l'ordre noucentista, l'albada de l'avantguarda al costat de Salvat Papasseit i Torres García. Per bé que fins l'any 1923 va treballar com a oficial criminalista, publicà el seu primer fulletó (Un poble en acció. Per la salvació de les terres hispániques. Quartilles den Joan Pi. Ciutadá de Barcelona) el 1906. Quatre anys després apareix el seu primer llibre de poemes, Apol-Noi. Després vingueren L'Ocell Daurat (1921), Poema barbre de Serrallonga ( 1922) i Poemas de abril y mayo (1922), als que calafegir una raresa bibliogràfica en italià (Del sentimento relligioso e della inmortalità, 1916), un text sobre Maragall (1921), una monografia sobre Ochoa (dels anys quaranta) i unes -tardanes i inacabades- memòries en dos volums (1963). Per una altra banda, Sucre va participar en empreses tan diverses com Un Enemic del Poble, l'Ateneíllo de l'Hospitalet, les galeries Dalmau (on coneix Picabia i Marinetti), La Gaceta Literaria o, ja en la postguerra, els Salons d'Octubre, l'Institut Francès i el Movimiento Artístico del Mediterráneo. Com a pintor, malgrat que hagués fet alguna obra als anys vint, la seva producció s'intensifica a partir dels anys 40. Sucre va deixar una obra notable: rostres obsessius, esglésies, geometries rituals, ulls al·lucinats com de pintura de boig. Aquestes ceres, d'aire expressionista i primitiu, tenen quelcom d'icones angustioses i estan emparentades -amb un parentesc profund i no formal- amb el món d'Alexej von Jawlensky. En elles hi gravita quelcom de l'univers marginal que havia de tractar un criminalista, però no hi ha anècdota, ni pintoresquisme; tot és abisme, laberint esotèric, cerca metafísica, interrogació extrema. Des d'una perspectiva acadèmica es podria replicar que la de Sucre és una obra menor, però tothom sap que la història de la pintura mai està tancada.



Juan Manuel Bonet

1886

1969

"Josep Maria de Sucre. Fundació Arranz-Bravo de l'Hospitalet". Bonart. Torres Monsó 90 anys (octubre i novembre 2012), núm. 155, p. 78.; MERCADÉ, A. "Josep Maria de Sucre. L'exposició a la Fundació Arranz-Bravo ha d'obrir les portes a una gran retrospectiva". Bonart. Arnau puig un referent (desembre 2012), núm. 156, p. 44.