Artistes

Conjunt de recursos

Títol

Artistes

Recursos

list | grid

429 items

  • Abad Gil, Antoni

    Antoni Abad Gil fou un escultor establert a Lleida l’any 1943, amb una àmplia trajectòria en el treball del marbre i la pedra. Des del 1947 participa en diferents exposicions col·lectives d’escultura, principalment a Lleida, Reus i al Saló de Maig de Barcelona l’any 1963. A la Ciutat Comtal també exposa al Palau de la Virreina l’any 1964 i al Col·legi d’Arquitectes el 1966. A la dècada dels setanta celebra importants exposicions individuals a Lleida, Osca, Conca, València, Tarragona i Tàrrega. Pare del també artista Antoni Abad, l’any de la seva mort, el 1987, la Fundació La Caixa li dedicà una important exposició retrospectiva. Francesc Gabarrell

  • Abad Gómez, Francesc

    Francesc Abad és un dels artistes catalans més significatius dels que iniciaren la seva trajectòria en el marc de l’anomenat art conceptual a Catalunya, molt a inicis dels anys 70, tant per la seva continuada línia de treball com per l’esperit transversal característic del seu discurs. És un dels fundadors i integrants fonamentals del “Grup de Treball”, el col·lectiu d’artistes i teòrics més emblemàtic sorgit en el context de crítica i compromís propiciat per les actituds artístiques desmaterialitzades, i amb el qual participà el 1972 a la Documenta V de Kassel. Al llarg de gairebé quaranta-cinc anys d’activitat ininterrompuda, Francesc Abad ha mostrat regularment el seu treball en el conjunt de l’Estat espanyol, i en els darrers anys ha participat en exposicions molt significatives de caire històric i crític, nacionals i internacionals. La seva activitat artística es construeix com una reflexió cultural articulada en forma d’imatges dialèctiques, centrada en la fragilitat de l’home, el paisatge i la paraula, el pas del temps i el pes de la memòria, l’agonia industrial i la progressió històrica, el final de mons que s’acaben, l’exili i el dolor, configurant una particular escriptura dels límits que prioritza clarament el compromís personal i la recerca social per damunt de la qualitat estètica i el caràcter objectual. Una reflexió, en definitiva, molt útil també per repensar els esdeveniments socials i polítics amb els quals s’ha anat determinant la història del segle XX. Manel Clot

  • Abad Roses, Antoni

    Fill de l’escultor Antoni Abad Gil i de la poetessa Teresa Roses, la formació artística d'Antoni Abad es fruit de l’ensenyament del seu pare, complementada amb la llicenciatura en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona, l’any 1979 i els estudis de Gravat a Conca, Londres i Perusa (Itàlia). El seu treball ha evolucionat molt ràpidament, allunyant-se dels conceptes escultòrics tradicionals en els quals es va iniciar com a artista pels volts de l'any 1979 cap a l’ús de les noves tecnologies, camp en què ha esdevingut un dels creadors estatals més singulars. A partir de la seva estada com a artista-resident a The Banff Centre for the Arts (Alberta, Canadà) entre 1993 i 1994, comença a treballar amb videoprojeccions que s’expandeixen en l’espai arquitectònic. D’aquest període és la peça Últimos deseos (1995) i la trilogia de les rates: Errata (1996), Ciències naturals (1997) i Love Story (1998). El 1996 Roc Parés el convida a participar en la plataforma «MACBA en línia» i Abad presenta Sísif, una videoinstal·lació que després es desdoblarà en una versió exclusiva per al web. El 1997 acaba els seus estudis a l’European Media Master de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i a partir d’aleshores centra tota la seva activitat creativa en el mitjà digital, amb propostes com 1.000.000 (1999) o Z (2001-2003), obra que anticipa l’ús de les xarxes socials. De la fotografia, que li va permetre fer evident el seu interès pel moviment en les escultures seqüencials, al videoart, seguida de la informàtica, el net-art i internet com una plataforma de recerca creativa, l’obra d’Antoni Abad expressa la voluntat d’experimentació formal al voltant dels conceptes d’espai i temps, sempre presents en la seva obra. A partir de 2004, i fins avui, Abad treballa amb les possibilitats de la tecnologia mòbil, articulant xarxes de comunicació audiovisuals mitjançant les quals pretén donar veu a col·lectius habitualment ignorats o discriminats pels mitjans de comunicació oficials. La projecció d'Antoni Abad com a artista en el concert nacional i internacional ha anat creixent de manera sostinguda des de l'atorgament del Premi d'Arts Plàstiques Medalla Morera l'any 1990 a la seva ciutat natal, Lleida. Ha exposat a ARCO els anys 1991, 1994 i 1998, al Centro de Arte Reina Sofia el 1997, al Museo de Arte Moderno de Buenos Aires i a la Biennal de Venècia el 1999 (l’únic artista lleidatà que ha aconseguit mai aquesta fita), al New Museum of Contemporary Art de Nova York el 2001, al Hamburger Banhof de Berlí el 2002 i al MACBA els anys 1996, 2003 i 2014. Premi Ciutat de Barcelona d’Arts Plàstiques pel seu treball a les instal·lacions d’art multimèdia de la Sala Metrònom i del Centre d’Art Santa Mònica, guanyador del Golden Nica de l'Ars Electronica dins de la categoria de comunitats virtuals el 2006, considerat el premi més important a nivell mundial pel que fa a l'art i les noves tecnologies i, novament, Premi Ciutat de Barcelona en la categoria de Multimèdia al 2002, per la seva obra Z. L'any 2006 guanya el Premi Nacional d'Arts Visuals, concedit per la Generalitat de Catalunya, pel projecte canal*ACCESSIBLE, i també el Premi Golden Mica del festival Ars Electronica de Linz (Àustria), en la categoria de Comunitats digitals. El 2009 és guardonat amb el premi Innovae de la Fundación Española de Ciencia y Tecnología (FECYT). Actualment viu i treballa a Barcelona, tot i que és habitual que passi temporades en diferents llocs del món. Francesc Gabarrell

  • Aballí Sanmartí, Ignasi

    Ignasi Aballí va iniciar la seva carrera a finals dels any vuitanta vinculat a la pràctica de la pintura. De seguida va recollir els corrents conceptuals per a qüestionar-se els elements propis de la pintura, com ara la representació, el suport o el mateix material pictòric, en obres on l’artista desapareix: deixar assecar pots de pintura o quadres en els quals la imatge és el resultat de les petjades del sol sobre la tela. Com a resposta a la crisi de representació en l’art, o de la impossibilitat de representar res (comuna a escriptors afins com Perec o Enrique Vila-Matas) Aballí inicia sèries, com ara "Les errades,"on esborra amb líquid corrector l’espai del quadre, o sèries realitzades mecànicament, reunint retalls de diaris segons les dades que contenen. A l’exposició “Desapariciones” (Centro Nacional de Arte Reina Sofía, 2002) va introduir per primera vegada elements que provenen del cinema i amb els quals començaria una reflexió més àmplia sobre la imatge en la societat contemporània. Una doble preocupació, per la imatge i per l’estatut de la pintura, que formava el recorregut de l’exposició que li va dedicar al MACBA l'any 2005, i que va viatjar al Museo Serralves d’Oporto i a l’Ikon Gallery a Birmingham. L’obra d’Ignasi Aballí també ha estat present a la selecció oficial de la Biennal de Venècia de l'any 2007, i l'any 2015 fou reconegut amb el Premi Joan Miró. David G. Torres

  • Aguilar Infante, Artur

    Artur Aguilar ingressa l'any 1967 a l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona; posteriorment a l'Escola d'Arquitectes Tècnics de la Universitat Politècnica de Catalunya i, el 1972, a la Facultat de Belles Arts de Barcelona. L'any 1975 Viatja a París i coincideix amb una exposició retrospectiva de Robert i Sònia Delaunay, al Grand Palais. Aquest fet farà que comenci a interessar-se per l'abstracció geomètrica i descobreixi l’obra d’artistes com Poliakoff, Herbin, Morellet, Aurelie Nemours, etc. Aprofitant altres viatges a París es dedica a aprofundir en l'estudi de moviments com el constructivisme, l’art cinètic, el neoplasticisme, l’art concret i el minimalisme. La seva és una obra on la geometria, la matemàtica de les formes i les proporcions, principalment la Proporció Àuria, esdevenen la base compositiva i plàstica. És l'època de les primeres exposicions col·lectives al Palau de la Virreina i a la Fundació Miró de Barcelona. L'any 1980 presenta la seva primera exposició individual al Col·legi d'Arquitectes Tècnics de Barcelona. Són els anys en què la seva obra es torna formalment reduccionista i, mitjançant la seriació d'unes petites pinzellades que ocupen la totalitat de la tela, treballa les gradacions del color. Durant aquest període exposa a la Galeria 491 de Barcelona, Fúcares d'Almagro, TAU de Girona, AB de Granollers, al Centre de Lectura de Reus i al Museu Morera de Lleida, a més de participar en nombroses exposicions col·lectives. L’any 1989 participa a l'exposicio "Arte Geomètrico en España 1957 / 1989" al Centre Cultural de la Villa. El 1994 l'Obra Cultural de IberCaja li organitza l'exposició "Artur Aguilar: Pintures 1984 / 1994" i la porta a Saragossa, Pamplona, Osca, Logroño, Guadalajara i Peralta. L'any 1997 participa en les exposicions "Art Madí" que es fan al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia i al Museu Extremeny i Iberoamericà d'Art Contemporani de Badajoz. Font: arturaguilar.com

  • Aguilar Sanchis, Sergi

    Considerat un dels introductors del conceptualisme a l’Estat espanyol, Sergi Aguilar és un estructuralista que construeix, un creador i delimitador d’espais mentals que enllacen, estèticament, amb la tradició del purisme geomètric i el minimal. Per desenvolupar el seu treball escultòric parteix del dibuix com a eina preparatòria, un instrument al qual atorga molta importància. L’obra de Sergi Aguilar es troba al Museu Guggenheim Museum de Nova York, al MABCA, al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía i al Kunsthalle Mannheim, entre d'altres. Francesc Gabarrell

  • Aguiló Pascual, Antònia

    Antònia Aguiló fou una escultora lleidatana. Es va iniciar en aquesta disciplina tot treballant la ceràmica, per després passar-se a la fusta i finalment al ferro. Aquest darrer ha estat el material més abundant en la seva obra, que a vegades ha combinat amb la pedra o el formigó. El seu treball ha estat especialment valorat en tant que ha sabut trencar, de manera crítica, amb el conformisme figuratiu del darrer terç del segle XX, tot apostant per l'abstracció de caràcter tecnoforme. La seva obra, d'un marcat sentit cívic, es troba principalment en espais públics de Lleida, tot i que també ha realitzat escultures localiyzades en altres poblacions, com ara la seu de la comunitat anglicana de Barcelona, o la ciutat de Fraga. Font: Viquipèdia

  • Agut Bonsfills, Pep

    Format en Belles Arts a la Universitat de Barcelona, Pep Agut ha realitzat diverses estades de treball a Colònia i a París. Viu i treballa entre aquesta ciutat i Terrassa. Partint de la formació en pintura i en fotografia, s'interessa pels límits i les possibilitats de la representació i pel lloc de l'art i l'artista. Mitjançant un ampli repertori de tècniques, posa en joc la relació entre realitat i representació, entre llenguatge i significació i entre imatge i mirada. Amb pintures que es converteixen en relat, teles que incorporen textos, llenços de pintura que construeixen arquitectures, i accions en què l'artista es transforma en prestidigitador, desplega un projecte crític al voltant de nocions com la creació, el silenci i l'espera, el buit i el no-res. Ha presentat exposicions al FRAC Llenguadoc-Rosselló de Montpeller (1997), el Museu d'Art Contemporani de Tel Aviv (1993), el MACBA de Barcelona (2000), el Velan Centre per l'Art Contemporània de Torí (2002) i el Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia de Madrid (2021), entre d'altres. Ha participat en mostres com la Biennal de Venècia (1993), la Shirn Kunsthalle de Frankfurt (1996), la Biennal de Sydney (1998) i Art Unlimited de Basilea (2004). La seva obra es troba a col·leccions com la del Museu Jaume Morera de Lleida, la Fundació Vila Casas de Barcelona, i el MACBA de Barcelona. Font: macba.cat

  • Aláez, Ana Laura

    Ana Laura Aláez és una de les artistes contemporànies més completes i de més renom de l’Estat Espanyol. Ella es defineix com una "arquitecta d'emocions" expressades de la manera que creu més convenient, transformant tota la seva vida en art, en un sentit que queda plasmat sempre en una escultura, una fotografia o una instal·lació, on es pot comprendre de manera molt directa allò que desitja expressar. Els seus primers treballs escultòrics, una altra de les branques artístiques en les quals destaca, van ser exposats per primera vegada a l'Espai 13 de la Fundació Joan Miró de Barcelona l'any 1992. Així mateix, la seva primera instal·lació la va dur a terme a la Sala Montcada de Barcelona el 1997, quan va presentar "She Astronauts", convertint tota la sala en una enorme botiga de roba. El 1999 va presentar "Brothel" a la Galeria Juana de Aizpuru, una instal·lació que la va catapultar a nivell internacional. Entre altres sales ha exposat al Kunstmuseum de Bonn i al Museum Moderner Kunst Stiftung Ludwing de Viena. I ha mostrat els seus treballs en ciutats com ara Toquio, Madrid, Berlín, París, Milà o Londres. L'any 2003 va publicar el seu llibre "Flúor", una sèrie de fotografies acompanyades de textos propis on desenvolupa i mostra les seves inquietuds estètiques. Font: artespain.com

  • Alfonso Garcia, Jordi

    Artista graduat a l’Escola Municipal de Belles Arts de Lleida, ha complementat la seva formació artística amb diversos seminaris organitzats per la mateixa escola, com el taller dirigit per Antoni Muntadas dins el programa del QUAM-Lleida, i els estudis de fotografia i reproducció de la imatge, disciplines que prendran protagonisme en la concepció dels seus treballs.Ha participat a diverses exposicions col·lectives per terres catalanes i franceses, i també ha protagonitzat diverses exposicions individuals a Lleida i Barcelona. El seu treball ha estat seleccionat a la Quarta i Sisena Entrega, i també ha col·laborat en la programació i comissariat conjunt de diverses exposicions celebrades a la Universitat de Lleida i al Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de la ciutat, totes durant els anys 90. Eva Rodríguez Yllana

  • Almarcegui, Lara

    Després d'estudiar a la Facultat de Belles Arts de Conca, Lara Almarcegui es trasllada a Holanda per prosseguir els seus estudis a l'Atelier 63 d'Amsterdam i instal·lar-se durant un temps a Rotterdam. Des que el 1996 va ser seleccionada per participar a la Muestra de Arte Joven de Madrid, els seus projectes han estat mostrats a l'Stedelijk Museum Bureau d'Amsterdam (1999), al Witte de With de Rotterdam (2000), a la Clock Tower Gallery del P.S.1 de Nova York (2001) i a la Sala Montcada de la Fundació La Caixa de Barcelona (2003). S'interessa per I'arquitectura, però concretament per aquells aspectes que posen de manifest la relació d'aquesta amb el context social en què s'implanta, amb subtils intervencions que intenten destacar allò que sovint ens passa inadvertit. Glòria Picazo

  • Almela Company, Justo

    Pintor i dibuixant format a l’Acadèmia de Belles Arts de San Carles de València. Treballa amb Joaquín Sorolla a Madrid i, l’any 1924, es trasllada a Lleida per ocupar la plaça de Catedràtic de Dibuix Artístic a l’Institut de Segona Ensenyança d’aquesta ciutat. Amb la perspectiva que donen els anys, la seva figura com a professor l’ha convertit en un dels referents clau per a la formació bàsica de bona part dels noms més destacats de l’art lleidatà contemporani —com ara Antoni Garcia Lamolla i el propi Leandre Cristòfol— que passaren per les seves classes. Creativament, el treball d’Almela se centra, bàsicament, en la representació naturalista de la figura humana, molt influenciada per la llum i el color propis de l’escola valenciana d’on provenia. Francesc Gabarrell

  • Alvargonzález, Chema

    La vida de l'artista Chema Alvargonzàlez és una vida nòmada i deambulant, marcada pels canvis constants de residència. Alvargonzàlez passa la seva infància entre València i Castelló. A Londres i Madrid viu la seva joventut d'experimentació i recerca, que coincideix amb la mort de dues germanes i,posteriorment, del pare. És en aquest context, marcat pel dolor de la pèrdua i l'absència, que es planteja seriosament ser artista i comença Belles arts a l'Escola Massana de Barcelona. Acabarà els estudis a finals dels anys 80 a Berlín, a la Hochschole Der Künste, on serà deixeble de l'artista Rebeca Horn. El seu caràcter curiós i inquiet l'empeny a recórrer diverses ciutats del planeta. Els darrers vint anys de la seva vida viurà a cavall de dues ciutats: Barcelona i Berlín. La ciutat alemanya, tant per la seva efervescència cultural com per les facilitats, llibertat i recursos que ofereix a l'artista, esdevé la seva font d'inspiració i d'intercanvi d'idees. Mentre Berlín el nodreix i l'estimula, Barcelona el permet digerir i es converteix en el seu centre de producció. A Berlín experimenta les emocions de la caiguda del mur (1989) i la gran reconstrucció de la ciutat. Alvargonzález esdevé cronista dels espais buits i incongruents de la metròpolis. En el seu treball s'enfronta a la ciutat, a la seva fugacitat, buscant els rastres provocats per l'absència i fixats en la memòria. Alvargonzàlez és considerat un dels artistes més representatius de la primera globalitat tecnocultural. Pertany a una generació d'artistes que, com Eulàlia Valldossera, Daniel Canogar, Jordi Colomer, Mabel Palacín, Antoni Abad i Alícia Framis entre d'altres, inicien la seva carrera als vuitanta i participen de ple en el desenvolupament del discurs artístic de la dècada dels noranta amb recerques en l'àmbit de la fotografia i l'art multimèdia. La seva obra s'expressa a través d'un llenguatge que híbrida, en forma d'imatge, llum i paraules, i gira al voltant de les relacions de la persona humana en un context urbà. La llum és un element essencial en l'obra d'Alvargonzález. La llum com a element d'energia, font de coneixement i indicador del pas del temps. Alvargonzàlez domina l'efecte de la llum i la utilitza per crear atmosferes, moviments irreals i diferents significats impregnats d'una peculiar sensació de fugacitat. És evident la influència d'artistes com Bruce Nauman, Donen Flavin i Mario Mertz, introductors del fluorescent i el neó en el llenguatge artístic. Paral·lelament, la paraula també és un element molt present en l'obra d'Alvalgonzález. Inspirat en els poemes de Mallarmé, utilitza la paraula tant pel seu significat com per la seva forma arquitectònica. Paraules corpòries que es converteixen en escultures amb un doble joc formali conceptual. La paraula lligada a la memòria. En els últims anys de la seva vida, Chema Alvargonzàlez esdevé un artista de prestigi internacional, reconegut com a fotògraf i video-artista, així com per les seves intervencions a l'espai públic. Amb la creació de GlogauAIR-residència d'artistes sense ànim de lucre al barri de Kreuzberg (Berlín), l'artista posa de manifest una de les seves qualitats més importants: donar i compartir per crear i regenerar idees i projectes. Fins a l'actualitat aquest centre contínua sent un punt de trobada per a artistes i creadors de tot el món. Chema Alvargonzàlez mor per malaltia als quaranta-nou anys a la ciutat de Berlín. Jesús Navarro

  • Amat Noguera, Frederic

    Frederic Amat és un artista i escenògraf català. Va néixer el 1952 a la ciutat de Barcelona, on va estudiar disseny de decorats i arquitectura al costat de Fabià Puigserver. Al final de la dècada del 1970 realitza diversos viatges fins a Àfrica i Amèrica del Nord, on descobreix el seu interès per les arts escèniques. A la dècada del 1970 inicià la seva obra pictòrica de tendència experimental i conceptual. Influenciat per Antoni Tàpies i Joan Miró. Amat utilitza els colors la pintura amb finalitat expressiva, sotmetent les seves teles a un procés manipulatiu en el qual utilitza tota mena de tècniques: collage, assemblatge o resina, entre d’altres. L’any 2005 fou l’encarregat de dissenyar el trofeu que acredita els guanyadors del Premi Internacional Terenci Moix, realitzant per l’ocasió un peix de fang amb el segell del premi envoltat per una serigrafia. L’any 2007 va ser guardonat amb el Premi Nacional d’Arts Visuals, concedit per la Generalitat de Catalunya, per l’exposició realitzada a la Galeria Carles Taché en la qual va reunir la seva obra pictòrica, escultòrica i multimèdia. Aquell mateix any va decorar el vestíbul d’accés a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès amb el mural «La Porta dels lectors». Font: Tinta Invisible edicions

  • Amengual, Toni

    Llicenciat en Biologia per la Universitat de Barcelona, Toni Amengual va estudiar fotografia a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya i va cursar un postgrau en fotoperiodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Entre les seves últimes exposicions individuals destaquen: Flowers for Franco (2021), Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma; Androids in the Woods (2019), Sala d’Exposicions La Misericòrdia, Palma; Devotos (2017), Centre d’Art de Les Bernardes, Salt, Girona; Holydays (2016), Casal Solleric, Palma; F.O.C. (2013), IDEP, Barcelona. El seu treball ha estat guardonat amb el Premi Art Jove de Fotografia de Balears 2005, Descubrimientos PhotoEspaña2010, el Premi Nou Documentalisme de la Fàbrica 2013, Premi CREART (2016) o el Premi de FotografiaContemporània de Mallorca 2018, entre d’altres. A més, PAIN (2014) va ser distingit amb el premi al millor fotollibreautoeditat a PhotoEspaña 2015, Devotos (2015) va rebre el premi ArtLibris Banc de Sabadell i Flowers for Franco (2019) va ser seleccionat per la revista Time com un dels millors fotollibres de l’any. El 2021 va rebre la beca de la Reial Acadèmia d’Espanya a Roma, on va desenvolupar els seus dos últims projectes, ICONA i ORNAMENTO. Font: rociosantacruz.com

  • Amorós Vilà, Tonet

    Tonet Amorós estudia a l’Escola Masana de Barcelona. La seva trajectòria expositiva s'incia l'any 1986 al XXV Premi Internacional de dibuix Joan Miró. A partir de llavors ha presentat els seus treballs per diverses sales i espais públics de la península. I, a partir de 1992, fa el salt a l'àmbit internacional. No obstant això no ha perdut el contacte amb la seva ciutat natal, on ha protagonitzat diverses mostres al llarg de la dècada dels 90, i des de 1998 la seva obra "Lemuria" es troba instal·lada a la canalització del riu Segre. Es tracta d'una escultura de bronze de tres metres d'alçada, en forma de larva —iconografia característica del món creatiu d'Amorós— envoltada i subjectada per tres pollancres, en record d'una plaga que afectà el bosc de ribera que anteriorment ocupava aquest indret. El treball de Tonet Amorós està íntimament relacionat amb l’espai on es desenvola. Elaborat amb diversos materials, posa de manifest la complexitat i la multiplicitat de facetes del fenomen artístic. L’autor acostuma acompanyar la seva obra plàstica amb textos literaris, en un intent d’extrapolar el sistema lingüístic a les arts visuals. Juan Manuel Nadal Gaya

  • Ancarola, Nora

    Artista visual, viu i treballa a Barcelona des del 1978. L'any 1998 és llicencia en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i comença a realitzar estudis sobre tècniques, processos, expressions audiovisuals, teoria i pràctica de l'art contemporani a Buenos Aires, Copenhaguen, Roma i Barcelona. A partir d'aquest mateix any dirigeix, juntament amb Marga Ximenez, el MX ESPAI 1010. Totes dues creen, l'any 2004, l'editorial MX Edicions 1010, que el 2008 rep el Premi a les Iniciatives Culturalsel de l'Associació de Crítics d’Art de Catalunya. Per la publicació de "Polititzacions del malestar" (amb Laia Manonelles i Daniel Gasol) rep el Premi a la millor publicació de l’any 2018 per part de la mateixa Associació de Crítics d’Art de Catalunya. L'any 2020 rep el Premi-beca Multiverso, atorgada pel BBVA. Coordina i comissaria cicles i exposicions com ara "Videopak" (Cicle anual de vídeo-instal·lacions), "Lo desconegut dels coneguts", "Dobles pells", i "Novíssims", entre d’altres, a la vegada que es dedica a l’ensenyament artístic. Font: noraancarola.com

  • Anònim

    S'entén com a autor anònim aquell del que se'n desconeix el nom i no es pot aïllar clarament d'entre la resta d'autors dels qui no es coneix el nom, sense perjudici que pugui ser identificat en un futur. Esther Solé

  • Armengol Ballbè, Josep

    Josep Armengol fou un escultor terrassenc, alumne de Francesc Galí a Barcelona, influït per Josep Llimona i pel francès Joseph Bernard. La seva producció se centrà en estatuetes de terra cuita i bronze. Font: enciclopedia.cat

  • Arranz Bravo, Eduard

    Entre el 1970 i el 1980 Arranz-Bravo treballa conjuntament amb el també pintor Rafael Bartolozzi, amb qui realitzarà diverses obres, accions, edicions gràfiques, dissenys i murals, com el de la fàbrica Tipel de Parets del Vallès, segurament la icona més gran del pop art a Catalunya. Tot i començar conreant l’informalisme, l’any 1961 abandona aquest moviment per endinsar-se en un vocabulari formal i conceptual clarament influenciat pel surrealisme i el simbolisme, tot i que encara manté certa proximitat al pop. L’any 1981 representa Espanya a la Biennal de Venècia i el 2009 s’inaugura la Fundació Arranz-Bravo a l’Hospitalet de Llobregat. Francesc Gabarrell

  • Arregui, Manu

    Llicenciat en Belles Arts per la Universitat del País Basc en l'especialitat d'audiovisuals. L'any 2001 Manu Arregi realitza el taller Arte&Electricidad a Arteleku i el 2003 participa a Internacional Studio & Curatorial Program, Artist in Nova York. Entre les seves exposicions individuals es pot destacar "Sed de infinito" (Centro Cultural Montehermoso, Vitòria, 2007), "Un impulso lírico del alma" (Espacio AV, Murcia, 2007) i "On my Own" (Fundación BilbaoArte, Bilbao, 2003), i ha participat en exposicions col·lectives a ARCO 2008, Museu Guggenheim (2007) i MUSAC (2007). L'any 2002 va rebre la Beca d'Arts Plàstiques de la Fundación Marcelino Botín i el 2006 la Menció d'Honor de Generaciones 2006 de Caja Madrid. Glòria Picazo

  • Artés Garcia, Paula

    Graduada en fotografia i creació contemporània, Paula Artés ha realitzat un postgrau de disseny gràfic i un d’audiovisual per a fotògrafs a l'Idep Barcelona. Ha set assistent personal de la fotògrafa Tanit Plana, del 2015 al 2017, de producció a l’editorial RM, del 2016 al 2017, i studio management de l’estudi del fotógraf Jordi Bernadó, des de 2019 fins al 2021. Actualment exerceix de docent al graduat de fotografia a l'Idep Barcelona. Paula Artés

  • Artigau Seguí, Francesc

    Francesc Artigau és un altre integrant de l’anomenada Generació del 60, un grup d’artistes provinents de l’Escola de Belles Arts de Barcelona que, pels volts de l’any 1966, amb una sòlida formació acadèmica i una evident estima per l’ofici, es donaren a coneixer a partir del que s’anomenà com a neofiguració. De tots ells (Arranz-Bravo, Bartolozzi, Carbó, Chancho, Llimós, Mora, Niebla, Sala, Serra de Rivera i Vilà) Artigau fou el més extravertit, el més obert a l’espectacle humà i a la crònica de la realitat. Partint d’un realisme inicial irònic i crític amb l’entorn burgès del moment deriva, amb el pas dels anys, cap a una accentuació del to intimista, el gust per les forems clàassiques i el diàleg obert entre figures i paisatges. Francesc Gabarrell

  • Arza, Mar

    Mar Arza viu i treballa a Barcelona. Al llarg de la seva carrera ha exposat les seves obres en importants galeries i centres d'art com La Virreina, Centre de la Imatge (Barcelona), Cincinnati Contemporary Arts Center (Ohio), Meessen De Clerq Gallery (Brussel·les), Galeria Estampa (Madrid), Tecla Sala (L'Hospitalet de Llobregat) i Moscow International Biennale of Young Art (Moscou). Les seves obres formen part d'importants col·leccions tant nacionals com internacionals: Colección Norte ( Govern de Cantàbria), IVAM (València), Fundació Banc de Sabadell (Barcelona), The Shore Collection (Ohio), Artphilein Foundation (Liechtenstein), Galila Barzilai Collection (Brussel·les), Museu de Valls (Tarragona), Fundació Vila-Casas (Barcelona), Universitat de Barcelona (Barcelona), Col·lecció Ventós Omedes (Barcelona). L'obra de Mar Arza es caracteritza per un tractament plàstic de la paraula i el llenguatge, mitjançant tècniques d'intervenció i reescriptura de textos. Els seus treballs se situen en aquest espai d’intertextualitat on es creuen paraula, significat i cos. Si entenem el cos com un text viu, llavors Mar Arza reescriu cossos, cossos de dones, encastats en lèxics i sintaxi que l'artista desconstrueix, obrint-los així a noves significacions. Mar Arza és una artista compromesa amb resignificar i reescriure el cos femení. Font: Galeria Rocio SantaCruz

  • Ayala Marina, Francisco María