-
Jaume Xifra va ser el primer dels artistes conceptuals catalans que va marxar a França en plena dictadura, el 1959. Primer es va instal·lar a la Provença ia l'any següent a París, on va estudiar art a l'Académie Populaire d’Arts Plastiques i cinema a l'École Pratique des Hautes Études. Va ser ajudant dels escultors Apel·les Fenosa i Cèsar, i va iniciar la seva obra pròpia amb una sèrie de pintures que partien del rastre de l'objecte. Realitzades amb la tècnica del pochoir o estergit i esprai, desplegaven una mirada crítica sobre la societat de consum. Entre el 1969 i el 1972, va tenir un paper destacat entre el grup d'artistes conceptuals coneguts com els Catalans de París, juntament amb Antoni Miralda, Joan Rabascall, Benet Rossell i la francesa Dorothée Selz, amb qui va desenvolupar els «cerimonials», accions de gran participació col·lectiva. En contacte amb la cultura popular xilena de Huaquén, va crear un conjunt d'obres que connectaven amb el món de la ritualitat i la simbologia còsmica. Ja als anys vuitanta, el disseny d'un programa informàtico-lingüístic li va permetre tornar a la pintura, camp en què va crear un sistema propi de computer painting. A partir de diverses famílies de signes, es combinaven formes que generaven el retrat d‟una persona od‟un objecte. Tot plegat, l'obra de Xifra és una obra visionària que enllaça amb la tradició del dadà, els objectes impossibles, l'objecte ritual i la combinatòria entre tecnologia i creació artística. Jaume Xifra va ser una peça clau en les accions col·lectives dels catalans de París com a Memorial de Verderonne (1969), Festa en blanc (1970) i Festa en quatre colors (1972). Entre les seves exposicions, destaquen les que van tenir lloc a la Universitat de Perpinyà (2001), Centre d’Art Santa Mònica (2002) i la galeria Palma Dotze de Santa Margarida i els Monjos a Barcelona (2010). Va formar part del projecte 25%, de Francesc Torres, a la Biennal de Venècia del 2013.
Font: MACBA
-
Llista de més de 4.400 topònims del territori travessat caminant escrits amb plomí i tinta xinesa
-
L’obra representa en 27 mapes el recorregut que es va completar en els 44 dies de camí que va durar la travessia. Cada mapa inclou el recorregut diari (en alguns casos, el recorregut de dos, tres o quatre dies seguits), el tram de riu caminat, les dates i els principals topònims del viatge. Alguns mapes inclouen alguns apunts i la representació gràfica dels incendis trobats durant el camí. Cada mapa està numerat pel corresponent dia de camí. La numeració no és regular, ja que els dies de descans en què no hi va haver ruta no estan representats.
Marco Noris
-
"The Origin of the Black Plage (dibujos)" és el títol de la primera exposició realitzada per Miguel Gallardo. Es tracta d'un conjunt de dibuixos que mostra quan tenia 17 anys a la botiga Domingo's de Lleida, el 5 de juliol de 1972. Amb un sentit de l'humor i la sàtirà absolutament irreverents, que més endavant esdevindran marca de la casa, aquesta és una sèrie clarament influenciada per l'estètica dels personatges de la pel·lícula d'animació "Yellow submanirne" de l'any 1968, basada en la cançó homòmina dels Beatles, i dirigida per l'animador canadenc George Dunning.
Francesc Gabarrell
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
Després del TBO, una altra de les publicacions que millor representa aquell còmic de postguerra que, poc a poc, s’anà obrint camí dins la industria fou la revista Pulgarcito. Una publicació setmanal d’historietes publicada per l’editorial El Gato Negro (després Bruguera) des de l’any 1921, i represa el 1987 per Ediciones B, fet que la converteix en la revista de còmic de major duració del mercat estatal darrera de la ja esmentada TBO. Totes dues publicacions són les úniques que varen sobreviure a la Guerra Civil i, com a TBO, Pulgarcito va acollir les primeres històries d’alguns personatges que han marcat una època: “Carpanta”, “Las hermanas Gilda”, “La família Cebolleta”, “Zipi y Zape”, “Mortadelo y Filemón” o “Doña Urraca”, aquesta darrera obra del dibuixant Miquel Bernet, que signava amb el pseudònim de Jorge. Amb ella Bernet comença a desenvolupar un estil més propi i personal per abordar la tasca de donar vida a un personatge tan singular que la pròpia editorial va anunciar prèviament a la seva sortida com tot un esdeveniment, cosa que no es va fer amb gairebé cap altre personatge d'aquell temps. Bernet va publicar la primera història de “Doña Urraca” al número 77 de Pulgarcito, del 10 de desembre de 1948. Aquestes quatre històries són de la seva època de plena maduració, a començaments dels anys 50.
“Doña Urraca” era un personatge que obtenia un plaer inusitat amb la contemplació de l'aflicció, el turment o la mort. El resultat d’una societat on hi havia vencedors i vençuts, poderosos i miserables. Aquests darrers, la gran majoria, una massa callada i mústia, esgotada per la gana, que acumulava cinisme i odi. Bernet va bolcar a Urraca el caràcter agre i furibund de la típica dona rebutjada per la societat: la solterona. Cal recordar que el concepte que es tenia de la dona als anys quaranta, sota els rancis preceptes del catolicisme, marcava que l'objectiu de la dona a la vida era el matrimoni i després la criança, i per tant la soltera resultava inútil, un despulla social.
Francesc Gabarrell
-
Després del TBO, una altra de les publicacions que millor representa aquell còmic de postguerra que, poc a poc, s’anà obrint camí dins la industria fou la revista Pulgarcito. Una publicació setmanal d’historietes publicada per l’editorial El Gato Negro (després Bruguera) des de l’any 1921, i represa el 1987 per Ediciones B, fet que la converteix en la revista de còmic de major duració del mercat estatal darrera de la ja esmentada TBO. Totes dues publicacions són les úniques que varen sobreviure a la Guerra Civil i, com a TBO, Pulgarcito va acollir les primeres històries d’alguns personatges que han marcat una època: “Carpanta”, “Las hermanas Gilda”, “La família Cebolleta”, “Zipi y Zape”, “Mortadelo y Filemón” o “Doña Urraca”, aquesta darrera obra del dibuixant Miquel Bernet, que signava amb el pseudònim de Jorge. Amb ella Bernet comença a desenvolupar un estil més propi i personal per abordar la tasca de donar vida a un personatge tan singular que la pròpia editorial va anunciar prèviament a la seva sortida com tot un esdeveniment, cosa que no es va fer amb gairebé cap altre personatge d'aquell temps. Bernet va publicar la primera història de “Doña Urraca” al número 77 de Pulgarcito, del 10 de desembre de 1948. Aquestes quatre històries són de la seva època de plena maduració, a començaments dels anys 50.
“Doña Urraca” era un personatge que obtenia un plaer inusitat amb la contemplació de l'aflicció, el turment o la mort. El resultat d’una societat on hi havia vencedors i vençuts, poderosos i miserables. Aquests darrers, la gran majoria, una massa callada i mústia, esgotada per la gana, que acumulava cinisme i odi. Bernet va bolcar a Urraca el caràcter agre i furibund de la típica dona rebutjada per la societat: la solterona. Cal recordar que el concepte que es tenia de la dona als anys quaranta, sota els rancis preceptes del catolicisme, marcava que l'objectiu de la dona a la vida era el matrimoni i després la criança, i per tant la soltera resultava inútil, un despulla social.
Francesc Gabarrell
-
Aquest guaix de Manuel Viola, inèdit, és probablement la seva primera obra pictòrica coneguda. Va ser creada en unes circumstàncies històriques extraordinàries que el transformen en un testimoni excepcional. Viola havia entrat en contacte amb el surrealisme en una edat molt jove, cap al 1930, a través del grup de Lleida en què militaven Antoni Garcia Lamolla i Leandre Cristòfol. Les obres d’aquests artistes, com és conegut, adoptaven un surrealisme subtil, amb una paleta restringida cap als grisos, blaus i blancs i amb preponderància del dibuix. Aquí en canvi, ens trobem amb una obra de força i afirmació, ben propera a les imatges carregades de color i impuls que omplen els escrits de Viola a La Main à plume (la revista de caràcter surrealista que el seu grup de publicava clandestinament en el París ocupat). La figura, que recorda a un ocell amb un enorme ull tractant d’emprendre el vol amb unes ales un pèl curtes, s’aixeca davant nostre amb un gest d’esforç suprem, per mostrar-se amb tota la seva potència i riquesa intensament irisades, mentre al fons sembla cridar-lo una esfera de color lila, la qual té l’aspecte d’un sol amagat per l’eclipsi. És una d’aquelles “maravillosas apariciones” de les què parla Viola quan escriu.les imatges surrealistes de Viola sempre són combatives, ja que, com hem vist, entenia el surrealisme com una forma de destrucció i superació d’una realitat denigrant. En el nostre cas concret, tenint en compte el moment específic de la seva creació, és fàcil veure-hi el símbol de l’artista combatent que, un cop més, s’aixeca contra la injustícia en un ambient encara incert, però amb indicis d’esperança.
Jordi de Nadal
-
El quiosc de la ciutat del transport va formar part de la instal·lació que Francesc Ruiz va desplegar a l'EACC entre l'octubre del 2022 i l'abril del 2023, comissariada per Carles Ángel Sauri. La instal·lació en conjunt desplega diverses narratives al voltant de la impressió, la petjada, la còpia i la circulació de persones i mercaderies, i és una invitació a pensar en la construcció de mons possibles dins d'un context amenaçador.
La Ciutat del Transport, el polígon logístic situat als afores de Castelló, és el punt de partida que Francesc Ruiz pren per especular sobre un possible model de comunitat nòmada que ofereixi refugi i santuari per a aquells cossos l'existència dels quals, per diferents motius, desafien l'status quo. Un espai en comú on els mitjans de producció i distribució s'han pres i s'utilitzen per secretar i disseminar arquitectures d'emergència i espais possibles per al rescat i la supervivència.
Francesc Ruiz amplia l'espai del capitalisme imprès i de les seves comunitats imaginades, per oferir una possibilitat d'escapament des de dins, no exempta de la fragilitat i la vulnerabilitat que significa qualsevol món fet de paper i plàstic. La correspondència comercial que arriba a les nostres bústies, els diaris i revistes que ens mantenen informats, la iconosfera de vinil i pvc que cobreix les nostres ciutats s'han hacker per allotjar al seu lloc informació preciosa per iniciar un viatge per rutes no transitades. Els referents són els mateixos que fa servir Francesc Ruiz des de fa temps, el còmic com a element transitiu aglutinador de sensibilitats i comunitats dissidents, l'arquitectura informacional dels quioscos de premsa com a lloc per reflexionar sobre la construcció identitària, la impressió digital de gran format com a espai de creació d'un nou paisatge global i la logística contemporània com a lloc de visibilització.
Ethall Contemporany Art Gallery
-
Aquesta obra pertany al període en què l’artista realitzava les primeres experimentacions tècniques en l’àmbit del collage. Feia pocs anys que es trobava a Paris i a través d’aquests collages realitzats amb retalls, fotografies o caràcters extrets de diaris, revistes, cartells o “objectes trobats” en llibres o anuncis, Rabascall va començar a parlar en les seves obres - i mercès al material que li oferien aquests mitjans de comunicació - de l'atractiu dels productes de consum, de la fascinació per les armes o la tecnologia, de la pornografia, del "model de vida americà" o de les idees o estereotips imperants referents als homes i les dones. Temes que juntament amb el del poder i posterior manipulació a la qual sotmeten els mitjans de comunicació, els “Mass Media”, seran els temes centrals i objecte d’observació de l’artista al llarg de tota la seva extensa producció. Segons el mateix artista, aquesta és una de les obres importants de la sèrie "Mass Media" (1964) i prefigura la següent etapa, la del treball sobre els mitjans de comunicació de masses que elaborarà a partir dels anys 1970, amb una mirada crítica i a vegades irònica sobre aquest fenomen.
No és casual que Joan Rabascall anomenés i dediqués una de les seves obres a “Jupe” (Faldilla), en un context sòcio-temporal com el que existia al Paris de mitjans dels anys seixanta. Sempre atent a tot allò que revolucionés la societat, i en aquest cas concret la moda, Rabascall no va voler deixar de narrar la revolució que la “minifaldilla” va suposar a la societat occidental. Nascuda pocs anys abans, al 1964 de les mans de la dissenyadora britànica Mary Quant, les seves mides escandalitzaven als sectors més conservadors i es va convertir en un “fetitxe” femení i símbol del seu apoderament. Tanmateix, aquesta vestimenta ha estat vista com a resposta social a determinats esdeveniments de l’època, a través dels quals els joves protestaven i buscaven diferenciar-se dels adults, així com a símbol de les noves llibertats laborals i socials femenines, com podia ser la pastilla anticonceptiva.
Galeria Palmadotze
-
-
-
-
-
