Cerca

Conjunt de recursos Artistes
list | grid

429 items

  • Fàbregas, Francesc

    Francesc Fàbregas és un fotógraf que ha destacat pels seus treballs en el camp de la fotografia documental als anys setanta i en la fotografia de paisatge més contemporània. Fou el fotògraf oficial de les principals revistes de música dels anys 90, com ara "Vibraciones", dirigida per Àngel Casas i, més endavant, editor i fotògraf de les revistes "Rock Espezial" i "Rock de Lux". També va col·laborar amb diferents companyies discogràfiques com Ariola, CBS, RCA, EMI i EDIGSA fent fotos per a portades i promocions. Francesc Gabarrell

  • Fajardo Sánchez, José Luís

    Nascut a La Laguna (Tenerife) l'any 1951, José Luis Fajardo resideix a Madrid des de l’any 1964. De formació autodidacta, inicialment va formar part del grup Nuestro Arte en una primera etapa dominada per la influència de l’expressionisme abstracte i el mestratge del grup El Paso. Posteriorment, desenvolupà una nova etapa expressionista, encara que aquest cop des de la figuració, que l’ha dut, darrerament, a la realització de retrats imaginaris, més serens, que integren experiències artístiques anteriors, i on àmplies àrees del quadre es redueixen a composicions abstractes. Francesc Gabarrell

  • Farrés Duran, Enric

    Enric Farrés va estudiar art i disseny a l'Escola Massana i Filosofia a la Universitat de Barcelona, i s'ha dedicat tant a la creació artística com al comissariat d'exposicions. Ambdues activitats li permeten desdibuixar la línia que teòricament separa la realitat de la ficció. El seu treball s'articula mitjançant recerques, concidències i trobades casuals, on juga amb la possibilitat de connectar diversos indrets, objectes i circumstàncies. Enric Farrés crea unes narratives que revelen relacions ocultes i inesperades, que en ocasions impliquen diversos espais i temps. La història —escrita i narrada— té un paper essencial al seu procés creatiu, i la informació que proporciona és essencial per la implicació del públic en aquest procés, per les connexions que hi pot establir. Els seus projectes normalment prenen la forma d'instal·lacions, visites guiades, llibres i vídeos. Font: bombonprojects.com

  • Ferrant Fischermans, Alejandro

    Pintor nebot del també pintor Lluis Ferrant Llausàs. La seva obra evolucionà des de l'academicisme fins a l'impressionisme. Va destacar com a autor de pintura històrica, encara que des dels seus començaments va ser un excel·lent retratista (així ho prova la tercera medalla obtinguda en l'Exposició Nacional de 1864 amb un retrat del seu oncle i mestre). No obstant això, el més original i avançat de la seva pintura es troba en els seus paisatges, esbossos i apunts, pintats sense pretensions, per al seu cercle familiar. Les seves obres es caracteritzen per un cromatisme sobri i elegant, així com per l'ús d'una tècnica basada en el predomini de la taca sobre el dibuix, executada amb una pinzellada àgil i solta. Format a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, l'any 1874 es va traslladar a Roma per ampliar els seus estudis gràcies a una pensió. Allà va assistir a l'Acadèmia Espanyola de Belles Arts, on travà amistat amb Francisco Pradilla, Casto Plasencia, Jaume Morera, Baldomer Galofre i Manuel Castellano. Va presentar les seves obres a exposicions nacionals i estrangeres, i fou reconegut, entre d'altres, amb la primera medalla de la nacional de 1878 per l'"Enterrament de Sant Sebastià", actualment al Museo del Prado. Entre els seus treballs de pintura decorativa és especialment celebrat el realitzat a l'església de San Francisco el Grande de Madrid, on va treballar junt amb Francisco Pradilla i Manuel Domínguez. L’any 1880 va ingressar a la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, arribant a exercir com a tresorer i president de la secció de pintura i professor de pintura de l'Escola Central d'Arts i Oficis. A més, fou director del Museo de Arte Moderno de Madrid i gran creu d'Isabel la Catòlica. Font: Enciclopedia del Museo del Prado

  • Ferreras Bertran, Antonia

    Pintora i il·lustradora catalana, nascuda a Lleida. Estudià a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi a Barcelona, i va destacar per les seves aquarel·les i olis de flors, un motiu molt del gust de la clientela burgesa de l'època. Es compta entre la nòmina d'artistes participants a l'Exposició d'Art celebrada durant les Festes de Maig de Lleida de l'any 1912, però fins l'esclat de la Guerra Civil mostrà els seus treballs principalment a Barcelona —Faianç Català, 1910; Sala Parés, 1926 entre d'altres—, ciutat on residia, i on també col·laborà com a dibuixant en diferents publicacions del moment. La seva característica principal, i allò que la singulartitza dins la important nòmina de pintors de la mateixa temàtica, és el tractament del color, d'una gran sensibilitat i profunditat. Va ser guardonada amb la Medalla de Plata de l’Exposició Hispano-Francesa del 1895, i l'any 1896 se li va concedir la Medalla de l’Exposició Espanyola d’Art i Indústria de Mèxic. Francesc Gabarrell

  • Ferril, Paulo

  • Folch Studio

    Folch és un estudi de disseny gràfic i direcció artística fundat a Barcelona l'any 2004 per Albert Folch. En una època en què les persones busquen un compromís emocional amb la informació, el format donat a un missatge configura la manera com es percep. Des de l'estudi, i a través del dissenyi la direcció d'art tradueixen idees i conceptes al llenguatge visual. Font: folchstudio.com

  • Fondevila, Pauline

    Pauline Fondevila va néixer a Le Havre l'any 1972. El seu treball amb el dibuix la situa entre els artistes que més han contribuït a la revitalització d'aquesta tècnica en els darrers temps. Des de la simplicitat i l'economia, molts creadors i creadores han trobat la independència suficient per desenvolupar treballs marcadament personals i alhora capaços d'implicar-hi un públic molt ampli. Podríem dir que el treball de Pauline Fondevila funciona d'aquesta manera des del moment que capta la nostra atenció per l'acurada execució formal i les múltiples referències que, d'una manera directa o velada, ens interpel·len i ens obliguen a exercir posteriors lectures que, en major o menor mesura, permeten aprofundir en les intencions de l'artista. Glòria Picazo

  • Fontcuberta, Joan

    Llicenciat en Ciències de la informació, Fontcuberta és professor d’Estudis de Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i la Universitat Harvard de Cambridge (Massachusetts), funcions que exerceix simultàniament amb la seva col·laboració amb diverses publicacions especialitzades en imatge. El 1980 va ser cofundador de la revista Photovision, editada en format bilingüe espanyol i anglès, ocupant el càrrec de redactor en cap. Com a promotor d’esdeveniments relacionats amb l’art fotogràfic, va organitzar les Jornades Catalanes de Fotografia el 1979 i el 1982, va col·laborar en la constitució de la Primavera Fotogràfica de Barcelona. El 1984, va comissariar l’exposició Idas y Caos. Avantguardes fotogràfiques a Espanya 1920-1945, exhibida a la Biblioteca Nacional de Madrid i al International Photography Center de Nova York i més tard Creació Fotogràfica a Espanya 1968-88, mostrada al Museu Cantini de Marsella i al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona. El 1996 va ser nomenat director artístic del Festival Internacional de Fotografia d’Arlés. El 1998 va obtenir el Premi Nacional de Fotografia del Ministeri de Cultura. La seva extensa obra fotogràfica es caracteritza per l’ús d’eines informàtiques en el seu tractament i la seva presentació de manera interactiva amb l’espectador. De la mateixa manera que altres artistes contemporanis, representa una visió crítica de la realitat, les veritats fotogràfiques, històriques o fictícies a través de la fotografia i el seu context. Entre 1985 i 2001, l’obra de Fontcuberta va ser exposada en més d’una trentena de museus i sales d’art d’Europa, Amèrica del Nord i Japó com el Folkwang Museum d’Essen el 1987, el MOMA de Nova York, el 1988, el CAAC en Sevilla, el 1989, l’IVAM de València, 1992, la Parco Gallery de Tòquio, 1992, el Museu de Belles Arts de Bilbao, 1995, el Musée de l’Elisée de Lausana, 1999, el MNAC i MACBA, 1999, o la Redpath Museum de Mont-real, 1999. La seva obra ha estat adquirida per col·leccions públiques, especialment dels Estats Units, Alemanya, França, Espanya i Argentina com el Centre Georges Pompidou de París, el Metropolitan Museum of Art i el Museu d’Art Modern de Nova York, l’Art Institute of Chicago; el Museum für Kunst und Gewerbe d’Hamburg; l’IVAM de València i el Museu de Belles Arts de Buenos Aires. Tinta invisble Edicions

  • Fontova Barberà, Ramon

    Ramon Fontova fou un pintor format a l'escola del Cercle de Belles Arts de Lleida, on fou alumne de Magí Serés. Es dedicà especialment a la pintura de paisatges a l'oli, amb clares connotacions impressionistes. Pintà amb Josep Barberà i Josep Benseny en moltes ocasions, i formà part del grup de joves artistes lleidatans que participaren dels concursos de l'Obra Sindical Educación y Descanso. Els premis obtinguts en aquests certàmens li varen valer una beca d'estudis a Madrid. Participà a la primera exposició de l'Institut d'Estudis Ilerdencs l'any 1944 i, posteriorment, també a les exposicions col·lectives del Cercle de Belles Arts dels anys 1949, 1951 i 1953, així com als premis Medalla Morera de 1952 i la Medalla Maria Vilaltella de 1963. Juan Manuel Nadal Gaya

  • Fortuny Marsal, Marià

    Marià Fortuny va ser l'artista espanyol més internacional de tot el segle XIX i el gran mestre de la pintura preciosista de gabinet a tot Europa. El seu art va marcar decisivament el gust del mercat per les escenes de gènere, estenent-se l'empremta de la seva influència a una enorme quantitat de deixebles, seguidors i imitadors de la seva obra. Fortuny va néixer a Reus l'11 de juliol de 1838, en el si d'una família modesta. El 1852 es va traslladar a Barcelona ingressant a l'Escola de la Llotja gràcies a una pensió, on va ser deixeble del mestre natzarè Claudi Lorenzale. Gràcies també a una beca, l'any 1858 es va traslladar a Roma, ciutat que seria decisiva per a la resta de la seva carrera artística, ja que allà va realitzar una enorme quantitat de dibuixos i va entrar en contacte amb la nombrosa colònia d'artistes espanyols, a més d'interessar-se per les novetats artístiques, com la dels macchiaioli florentins —interessats per la pintura a l'aire lliure— o els paisatgistes napolitans. El 1860 va esclatar la guerra d'Espanya contra Marroc i la Diputació de Barcelona va encarregar a Fortuny de ser el seu cronista gràfic i el pintor de les escenes de les batalles més importants com ara la de Wad-ras o la de Tetuan, restant des d'aleshores captivat pel món àrab i enllaçant amb les tendències pictòriques de temàtica orientalista. Però més enllà d’aquesta orientació, Fortuny aconsegueix un enorme prestigi internacional gràcies a la mestria i el virtuosisme de la seva pintura, sobretot de les seves aquarel·les i els seus petits quadres de gabinet. Aquestes obres eren d'assumptes intranscendents, realitzats amb un estil minuciós i detallista, interessats per la llum, el dibuix i el color. Un clar exemple de tot això n’és una de les seves grans obres mestres, La vicaria, conservada al Museu Nacional d'Art de Catalunya. De tota manera, ja en aquells moments d’èxit esclatant, Fortuny manifesta per primera vegada el debat artístic que definirà els seus últims anys: immers en l'increïble i lucratiu negoci de la seva obra, la seva llibertat creativa es veu compromesa, en tant que se cenyeix a un determinat tipus de pintura intranscendent i d'èxit fàcil, la que li reclamava la seva extensa clientela. Fortuny, però, desitjava obrir nous camins. L'estiu de 1874 el va passar a la vila napolitana de Portici, animat pel seu paisatge marí i la llum mediterrània. Els treballs elaborats en aquells mesos enllacen gairebé amb l'Impressionisme, com pot apreciar-se al celebrat Nu a la platja de Portici (Museo del Prado). A l'octubre d'aquell any, però, la família Fortuny torna a Roma, on l'artista cau malalt un 14 de novembre; Fortuny moria a Roma el 21 de novembre de 1874, víctima possiblement de la malària. Jesús Navarro

  • Framis Martín, Alícia

    Després de llicenciar-se en Belles Arts a la Universitat de Barcelona, Alícia Framis prosseguí els seus estudis amb estades a París i Amsterdam. Va començar a exposar regularment I'any 1995, treballant amb fotografia i video, fins arribar a projectes de gran envergadura organitzativa com Loneliness in the City (1999-2000), un pavelló itinerant presentat a Dordrecht, Mönchengladlbach, Barcelona, Hèlsinki i Zuric, on fa confluir tota mena d'actes, associacions i públics diversos. El seu treball ha estat seleccionat per ser exhibit a la Manifesta (Luxemburg, 1998), la Biennal de Berlín (2001), Imago 01 (Salamanca, 2001) i la Triennal de Yokohama (2001), entre d'altres. Glòria Picazo

  • Francés, Àlex

    Àlex Francés s'inicia en I'escultura, pero després d'haver estat seleccionat per a la "Muestra de Arte Joven de Madrid" I'any 1991 es passa a la fotografia, ampliada amb la utilització del vídeo. Durant uns anys la seva obra fa referència a diversos aspectes del cos i de la sexualitat masculina, i manté un clar posicionament envers la defensa des drets del col·lectiu LGTBI. La seva primera exposició individual fou a la Galeria Luis Adelantado de València I'any 1989 i l'estiu del 2001 tornà a presentar obra a aquesta mateixa galeria, tot coincidint amb la mostra d'art espanyol "Ofelias y Ulises", presentada en el marc de la 49a Biennal de Venècia. Glòria Picazo

  • Franco Cordero, José

    Pintor espanyol d'origen andalús, va estudiar a l'Escola de Belles Arts de Santa Isabel de Hungría de Sevilla i a la de San Fernando de Madrid. Fou deixeble de José Jiménez Aranda i es va especialitzar en pintura de costums i paisatge. Va participar a les exposicions nacionals de belles arts de 1878, 1881 i 1892, obtenint una tercera medalla per un paisatge presentat a aquesta darrera edició. Font: Enciclopedia del Museo del Prado

  • Franco Rubio, Carlos

    Pintor espanyol, adscrit a la nova figuració madrilenya sorgida a la dècada dels setanta. La seva pintura es caracteritza per l'atracció que hi produeixen els motius simbòlics de la mitologia clàssica o de l'inconscient. Des de les primeres obres, on s'hi aprecien referències directes als grans artistes del passat, entre ells els vuitcentistes Delacroix i Ingres, Franco ha experimentat amb la juxtaposició d'imatges i la voluptuositat del color, una experimentació que en la seva obra recent l'ha portat a investigar en els suports i tècniques pictòriques, incloent els mitjans digitals combinats amb els manuals. Font: Viquipèdia

  • Freire Montané, Maria

    Maria Freire Montané (1995 Granollers) es va formar a l'Escola Massana de Barcelona com a artista multidisciplinar. Actualment investiga, a través del llenguatge pictòric, poètic i performatiu, els espais que delimiten allò subtil, habitant i dotant de nous significats un ampli ventall de sensibilitats que proporcionen la coneixença i el contacte. Ha estat la guanyadora del Premi Miquel Viladrich 2023 en la catogeortia de pintura, que convocva l'Ajuntament de Torrelameu. Francesc Gabarrell

  • G. Rivas, Anselmo

  • Galindo, Jorge

    Els "Talleres de Arte Actua"l del Círculo de Bellas Artes de Madrid foren el primer contacte amb el món de l'art de Jorge Galindo, i al mateix temps significaren un pas decisiu en la seva formació. De fet, la seva activitat expositiva —a partir de 1988— es va iniciar en relació a aquests espais de formació. Per a Galindo la pintura no ha de ser un receptacle expressiu sinó una actitud vital. La seva obra s'emmarca en els preceptes d'una certa abstracció gestual en suports de gran format, i es defineix per un exercici obsessiu de la tècnica del collage, que ha acabat definint els seus pilars artístics: per una banda, la seva acció pictòrica; per l'altra, la seva comprensió de la imatge. Les seves primeres produccions mostraven més interès pels aspectes materials i tàctils de l'obra que per la pròpia gramàtica plàstica, tot tractant la pintura d'una manera gairebé física, on qualsevol material amb unes qualitats plàstiques i cromàtiques adients podia esdevenir suport. Posteriorment el seu ventall d'interessos es va ampliar amb diversos referents iconogràfics i registres visuals, elaborats a partir de fotomuntatges realitzats amb estampes extretes de calendaris i antigues revistes il·lustrades, que li permeten reflexionar sobre l'estat de la qüestió de la puresa de la imatge i la seva consecució. Font: Galería Helga de Alvear

  • Gallardo Paredes, Miguel Ángel

    Miguel Gallardo fou un dels autors de còmics i il·lustradors més destacats dels darrers quaranta anys al nostre país. Conegut per ser el creador de Makoki l'any 1977, el personatge més emblemàtic del còmic underground espanyol dels anys vuitanta, fou també membre fundador i col·laborador habitual de la històrica revista contracultural "El Víbora". També va crear historietes per a la premsa, com ara les tires de “Buitre Buitaker” per al diari "ABC" o la sèrie “Perico Carambola” per a "La Vanguardia". A partir dels anys noranta Gallardo inicia una prolífica trajectòria com a il·lustrador de premsa en diferents publicacions, també internacionals com el "Herald Tribune", "The New York Times" i "The New Yorker". La seva carrera culmina amb una sèrie de novel·les gràfiques molt personals, carregades de referències autobiogràfiques, com "El informe G" (2001), "Un largo silencio" (2011) o l’aclamada obra "María y yo" (2007), Premi Nacional de Còmic de Catalunya. Gallardo i la seva filla Maria van protagonitzar al 2009 el film documental "María y yo", amb segments animats dels seus dibuixos. Més endavant, Gallardo va realitzar el curtmetratge animat en primera persona "El viaje de María" (2010), sobre la transformadora experiència amb una filla autista. L'any 2020 Gallardo donà a l’Ajuntament de Lleida, amb destí a les col·leccions del Morera, Museu d'Art Modern i Contemporani de Lleida, un fons de 1.500 obres. Es tracta d’un conjunt d’originals i reproduccions que configuren un recorregut per la seva extensa carrera en el món del còmic, la il·lustració, el cartellisme i la publicitat, i que s'integra dins un projecte més global de recuperació i difusió de la memòria de tota una generació de dibuixants que formaren part del còmic underground català durant els anys 70 i 80. Francesc Gabarrell

  • Gálvez Miguel, José

    Guionista, traductor i divulgador amb una llarga llista de textos publicats en revistes especialitzades sobre còmic ("Dentro de la viñeta", "Slumberland", "U" o "Volumen", entre d'altres). Va publicar regularment sobre còmics al suplement de cultura del diari "Avui" i ha escrit amb Norman Fernández els llibres "Nosotros somos los muertos: el arte de la resistencia" (2004) i "Historias rotas: la guerra del 36 en cómic" (2006) publicats per la Semana Negra de Gijón. A més, també és guionista de còmic: destaquen especialment les seves col·laboracions amb Alfons López, com "Silencios: La juventud del capitán Trueno" o "Color Café. Cal fer menció especial del còmic biogràfic "Miguel Núñez: Mil vidas más", guardonat amb el Premi Nacional de Cultura 2011 en la categoria de Còmic, atorgat per la Generalitat de Catalunya. Font: Asociación de Críticos y Divulgadores de Cómic de España (ACD)

  • García Andújar, Daniel

    De formació autodidacta, Daniel García Andújar va iniciar el seu treball artístic en el terreny del vídeo, i tot seguit va passar a investigar sobre les possibilitats dels nous mitjans tecnològics per a convertir-se en un dels noms més significatius del net.art a l'Estat espanyol. Des de 1996 desenvolupa el projecte TTP (Technologies To The People), allotjat a Internet però que també es posa a l’abast del públic mitjançant exposicions i amb l’edició de discs compactes. El seu treball, d’un ferm contingut crític, pretén facilitar l’accés a la tecnologia a les persones més desfavorides i qüestiona amb certa ironia l’aparent democràcia que aporten aquests nous mitjans. Ha exposat, entre d’altres al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (2015) o la Documenta14 (2017). Glòria Picazo

  • Garcia Corral, Alba

    Alba G. Corral (Madrid, 1977) resideix a La Ràpita, Terres de l’Ebre, des de fa més de cinc anys, on va arribar des de Barcelona. Està considerada un referent internacional en la seva disciplina, per l’envergadura de la seva feina i per un posicionament gairebé polític de la seva condició de creadora. És artista visual, desenvolupadora de codi i docent. Amb formació en enginyeria informàtica, Corral ha estat creant art utilitzant el programari durant l'última dècada. La seva pràctica s'estén a través del directe, el vídeo, els mitjans digitals i la instal·lació. A través de diferents pràctiques artístiques explora narratives abstractes. Fa servir la programació com els seus pinzells, enfocats en la creació de codis que creen eines visuals que donen vida a paisatges digitals abstractes, que dialoguen amb la música que l’acompanya. Un imaginari d’una riquesa cromàtica aclaparadora i esbossos que es ramifiquen creant figures improbables. Composició i programació. Organicitat natural i tecnificació urbana. Matemàtica i art. Binomis que Alba G. Corral ha posat al servei, principalment, de la música electrònica i electroacústica. El seu nom s'ha donat a conèixer mitjançant les seves actuacions audiovisuals en viu on integra la codificació i l'elaboració, en col·laboració amb músics en temps real. Ha treballat en espais com Hangar o centres de creació multimèdia com el Niu del Poblenou. Destaquen les seves actuacions al Sònar, L.E.V, Eufònic, Mutek, el Festival Grec. Una poètica visual que s’ha pogut veure a diversos països d’Europa, Àsia o Amèrica amb formats que van de la instal·lació al full dome. La temporada 2020 – 2021 va ser l’artista invitada del Palau de la Música Catalana. La bona acollida de la seva proposta va propiciar la renovació per la temporada 2022-2023. Font: Lo Pati. Centre d'Art Terres de l'Ebre

  • Garcia Lamolla, Antoni

    Company inseparable d’en Leandre Cristòfol fins a les acaballes de la Guerra Civil, aquest pintor, traslladat des de molt petit a Lleida, coincideix per primera vegada amb l’escultor d’Os de Balaguer a l’Acadèmia de Justo Almela i, posteriorment, l’any 1931 en integrar-se al grup “Studi d’Art”. El naixement de la revista Art provocarà la conjunció de tots dos amb Enric Crous i Josep Viola, la connexió amb el moviment ADLAN i la participació (juntament amb els mateixos Leandre Cristòfol i Josep Viola) a l’Exposició Logicofobista de Barcelona, una mostra que li obrirà les portes per exposar a Tenerife i París. La Guerra Civil truncarà una trajectòria clarament ascendent i provocarà l’exili a França, on acabarà fixant la seva residència a la ciutat de Dreux per dedicar-se a impartir classes de dibuix i pintura. Els treballs d’aquesta època, immersos encara dins dels postulats surrealistes, s’impregnen inevitablement del pessimisme i la duresa que acompanya una experiència vital marcada per la Guerra Espanyola. Francesc Gabarrell

  • Garcia Sarramona, Manuel

    Llicenciat en història general i geografia a l’Estudi General de Lleida, Manel Garcia Sarramona va compaginar els estudis amb les classes de dibuix i pintura al Cercle d’Art Morera i Galícia, amb Carmel Tapiol, Marc Antoni Remacha i Ramon Roca. Posteriorment va assistir a les classes que Albert Coma Estadella impartia al Cercle de Belles Arts. A finals dels anys seixanta funda el grup “Tertúlia d’art”, integrat inicialment per Alfons López i Joan Enric Farreny. Tots tres varen muntar diferents instal·lacions al Col·legi d’Arquitectes de Lleida, en un moment en què a l’Estat espanyol es parlava ben poc d'aquest concepte. Al grup se hi afegirien, més tard, Ferran Peiró, Joan Oromí i Santi Llorens, entre d'altres. La seva principal activitat es produeix entre el 1969 i el 1971, però el grup com a tal es desfà l’any 1976 amb la mort de Joan Enric Farreny. Manel Garcia Sarramona també mantingué contactes amb escultors com Jaume Gort o Domingo Ainaga, i treballà al costat d'artistes com Josep Ripoll. La seva representa una intensa activitat expositiva, sobretot al llarg de la dècada dels anys 70 i 80. Cal destacar la seva exposició a la Petite Galerie de l’Alliance Française l’any 1972, o la participació al Premi Internacional de Dibuix Joan Miró del 1973 al 1975. Manel Garcia Sarramona és especialment reconegut per la seva dedicació a la dinamització de la vida cultural lleidatana durant el tardofranquisme i els inicis de la democràcia, en diferents grups d'acció cultural, des del Cercle de Belles Arts de Lleida, i com a professional de la Cultura al Consell Comarcal del Segrià i l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Francesc Gabarrell

  • Garcia Sevilla, Ferran

    Ferran Garcia Sevilla és un artista mallorquí que viu i treballa a Barcelona des del 1969. Figura clau en la història de l’art contemporani al nostre país. Vinculat inicialment a la teoria i la crítica d'art, professor de Belles Arts a la Universitat de Barcelona. Des de finals dels anys seixanta va fer textos, cinema, fotografia, body art i performances que van situar-lo en un lloc molt significatiu dins l'art conceptual, amb obres experimentals i de crítica política en què qüestiona la funció de l’art, de l’artista i del propi consum. Des de finals dels setanta incorpora, també, els grans formats pictòrics. Ferran Garcia Sevilla és un dels principals exponents de la consagració de la pintura a Europa al començament dels anys vuitanta, al costat de Joan Hernández Pijuan, Miquel Barceló o Xavier Grau, en una dècada durant la qual assoleix el reconeixement internacional i exposa no tan sols a l’Estat espanyol sinó també a França, el Regne Unit i el Japó. La pintura es combina amb les seves frases iròniques i la incorporació d’objectes quotidians com ara llibres i sabates, en què treballa la lliure associació del signe i la imatge. Al començament de la dècada dels noranta, amplia les imatges amb parts del cos humà (mans, peus), i progressivament es torna més introspectiu, amb interseccions i superposicions d’elements com ara el degoteig i la línia. L'any 1998 deixa d’exposar (encara que continua pintant) fins al 2007, quan torna mostrar la seva obra a la Galeria Joan Prats de Barcelona. Ha participat a la Biennal de Venècia del 1986 i a la Documenta de Kassel el 1987. I la seva obra s’ha exposat, entre d’altres, a la Fondation Cartier de París (1997), l’IVAM de València (1998), el Malmö Konsthall de Suècia (1998), el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid (2001) i l’Irish Museum of Modern Art de Dublín (2010). Diferents col·leccions públiques i privades tenen obra seva: El Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid, el MACBA, la Fundació ”la Caixa” i el Centre Pompidou de París, entre d’altres. Francesc Gabarrell