Cerca

Per page

Ordena per

list | grid

429 items

Cuixart Tàpies, Modest

Pintor i artista gràfic nascut a Barcelona, inicialment adscrit a l'expressionisme de postguerra. Va ser un dels fundadors de la revista i del col·lectiu "Dau al Set" (1948) juntament amb Arnau Puig, Joan Brossa, Joan Ponç, Joan Josep Tharrats i Antoni Tàpies, participant així de la primera manifestació i la més important del surrealisme espanyol de postguerra. L'any 1951 viatjà a França, alternant la seva residència entre Lió i París. A partir d'aquell moment, l'obra l'onírica i de fantasia de l'època de Dau al Seu evolucionà vers l'informalisme i la pintura matèrica, recorrent al dripping i al collage. Posteriorment es va aproximar a la figuració de caire expressionista, mostrant un interès especial per la figura femenina i les imatges eròtiques. Entre els nombrosos guardons rebuts, cal restacar el Premi de Pintura de la V Biennal de Sao Paulo (1959) i la Creu de Sant Jordi (1982). Francesc Gabarrell
Dauder Torruella, Patrícia

Després de lIicenciar-se en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, Patrícia Dauder continua els estudis a Holanda, primer a la Hogeschool voor de Kunst en Vormgeving de S'Hertogenbosch i, posteriorment, als Ateliers Arnhem (1997-98). La seva primera exposició individual tingué lIoc al Centre de Lectura de Reus (1998) i des d'aleshores ha participat en mostres col·lectives com el Certamen de Fotografía Injuve 1999, a Generación 2000 de Caja Madrid, a IMAGO de Salamanca (2001), Los excesos de la mente, organitzada pel Centro Andaluz de Arte Contemporáneo de Sevilla (2002) i el projecte expositiu Interferències 03 presentat a Terrassa. Bona part del seu treball està basat en una particular representació de l'ésser humà, on aquest ha perdut la seva identitat davant d'una evident pèrdua dels trets físics. Per obtenir-ho, l'artista recorre a la deformitat com una via per emfatitzar la dissolució de les formes, un procés que en ocasions l'ha apropat a una abstracció on només resten certs residus de figuració que plantegen una reflexió sobre la figura i l'individu, però sobretot, sobre la identitat i la manca d'aquesta. Glòria Picazo
David Bestué / Marc Vives

David Bestué i Marc Vives han treballat en equip com Bestué/Vives des de l’any 2002 fins al 2012. El resultat del seu treball està principalment formalitzat amb performances on han desenvolupat un sistema d’aproximació a diferents realitats, des de les més íntimes (Acciones en el cuerpo) passant per l’entorn social (Acciones en Mataró) fins a nivells macro estructurals (Acciones en el Universo). En aquestes performances dialoguen amb diversos temes extrets de la recent història de l’art, focalitzats al segle XX i XXI, als que s’afegeixen conceptes del seu propi imaginari. El seu treball es caracteritza per un sentit de l’humor intel·ligent, atent a l’absurd i l’intranscendent. Totes les accions comparteixen molts elements: estan formades per nombrosos capítols breus, realitzats amb senzillesa i contundència amb l’aparença estudiadament descurada d’una estètica low tech. L’espai públic, el privat, el del cos o el de la mateixa consciència personal es converteixen en els àmbits en els quals estableixen diversos diàlegs i metàfores sobre allò quotidià per, en definitiva, qüestionar-se la realitat més immediata. Font: Galeria Estrany-de la Mota
de Andrés Vega, Irene

Irene de Andrés es va graduar a l'Escola de Belles Arts de la Universidad Complutense de Madrid (2009), on també va realitzar un màster d'investigació i producció artística (2010). Ha estat artista resident a l'Escola FLORA Ars+Natura de Bogotà i del programa The Harbor de Beta Local a San Juan de Puerto Rico. Entre les beques i premis que ha rebut destaquen el premi Circuitos de Artes Plásticas 2012, Generaciones 2013, Injuve 2014, els ajuts a la creació visual VEGAP 2015 i el Premi Ciutat de Palma. El seu treball s'ha presentat al MuHKA (Museu d'Art Contemporani d'Anvers), el MACE (Museu d'Art Contemporani d'Eivissa), la IFA Galerie de Berlín, a la 2a Triennal de Frestas de Sesc Sorocaba (Brasil) o a l'Espai 13 de la Fundació Joan Miró. El seu treball està estretament vinculat al fet d'haver nascut i crescut a una de les destinacions turístiques més desitjades per aquells que busquen sol, platja i festa. L'any 2016 va finalitzar un projecte sobre cinc discoteques abandonades a Eivissa ("Donde nada ocurre"), que aborda els vestigis de la història del turisme a l'illa des de diversos àmbits. Més recentment, ha explorat les analogies entre turisme i colonització en la cerca del paradís predissenyat. Font: irenedeandres.com
De Manuel González, Enric

Enric de Manuel, "Enrich", es va dedicar fonamentalment a la historieta humorística. Va començar a publicar els seus treballs als anys cinquanta, a les pàgines de la revista Trampolín, per a la qual va crear la sèrie Ciriaco Majareto. Altres treballs seus de la mateixa índole es van publicar a la revista Alex (El pirata Malapata), Jaimito i Nicolás. Aviat fou captat pel poderós segell Bruguera, però per treballar al seu departament de publicitat. No obstant, el seu talent el va conduir a les pàgines de la revista Tío Vivo el 1957, on va crear el personatge El caco Bonifacio, un lladre incompetent. La sèrie va començar com un acudit d'una sola vinyeta a la contraportada de la revista, però el seu èxit va fer que arribés a tenir sèrie i pàgina pròpies. Altres sèries d'Enrich per a la primera etapa de Tío Vivo (de la qual va ser director artístic un parell d'anys) van ser El doctor Perejil i Boliche. I no oblidem que després de la mort de Cifré el 1962, Enrich va continuar la mítica sèrie El repórter Tribulete, si bé no la va poder signar per imposició de Bruguera. Al final dels cinquanta també va treballar per a altres segells, publicant les seves vinyetes i historietes en revistes com La Olla, Pepe Cola i Rififí, revista de curta vida que ell mateix va dirigir el 1961. Als anys seixanta i setanta va dibuixar per mitjà de l'agència Bardon Art per al mercat britànic però no va deixar de col·laborar amb Bruguera aportant nombrosos acudits d'una vinyeta i algunes sèries, com Crispín a Din Dan, el 1970, o Ganz. Per a la revista Lecturas va crear la saga El matrimonio Pirúlez (1974) i quatre anys més tard, a la revista femenina Gina va concebre Montse l'amiga dels animals, que es va publicar també posteriorment a Zipi i Zape, setmanari per al qual va crear Leoncio el 1981. Font: Tebeosfera
de Miguel, Regina

Regina de Miguel és lIicenciada en Belles Arts i especialista en Art Públic per la Universitat Politècnica de València (2001-2003). El seu treball es focalitza en la pintura i el dibuix, tècniques mitjançant les quals ha investigat les possibilitats pictòriques de la cartografia, l'arquitectura i la ciutat. Es tracta d'uns elements que mantenen forts vincles entre ells, que l'artista ha sabut combinar sense estridències en pintures que funcionen com grans murals, en els quals s'entreveuen múltiples capes que se superposen i s'interrelacionen. De Miguel fa entrar en joc narratives diferents que no arriben a col·lidir, sinó que generen els seus propis espais i silencis per bastir històries autònomes que poden arribar a entrellaçar-se, per bé que qualsevol interpretació sempre queda en mans de l'espectador. Entre les exposicions individuals que ha protagonitzat cal destacar "Spatial Turn" (Galería Maisterravalbuena, Madrid, 2007) i "Borderland" (Galeria Valle Orti, València, 2006); mentre que pel que fa a les col·lectives, podem remarcar "Aptitud para las Armas" (Sala Amadís dellnjuve, Ministeri de Treball i Assumptes Socials, Madrid, 2008), "Grafic" (Universitat Politecnica de Valencia, 2008), ARCO'08 (Galeries Valle Orti i Antonio Barnola, Madrid, 2008), Biennal d'Incheon (Corea, 2007) i Previewberlin 07 (Galeria Maisterravalbuena, Berlín, 2007). L'any 2006 va rebre la menció d'honor de la Generación 2006 de Caja Madrid. Glòria Picazo
Delshams Valdés, Lleonard

Lleonard Delshams va néixer a Bogotà (Colòmbia) el 5 d’octubre de 1956. A l’edat de 10 anys es trasllada a viure a Lleida amb la seva família. Estudia Batxillerat al Col·legi Sant Jordi i a l’Institut Marius Torres. L’any 1973, amb 16 anys, es torna a traslladar a viure a Barcelona i estudia COU a l’Institut Milà i Fontanals. Dos anys més tard, al 1975, comença a estudiar Fotografia a l’EMAV (Escola de Mitjans Audiovisuals) al carrer Paradís de la capital catalana. Al 1978 marxa a fer el servei militar a Almeria i el destinen al Departament de Fotografia de la caserna militar, on forma part d’un col·lectiu de fotògrafs i pintors que presenten un parell d’exposicions a la ciutat andalusa. Al 1979 torna a Lleida per treballar a l’agència de publicitat Baró-Vicente. Al 1981, exposa al pub Lo Mico Nu (Lleida) un projecte fotogràfic sobre el Psiquiàtric de Sant Boi. Al juliol de 1982 comença a treballar en la fundació del diari Segre, primer al Departament de Fotocomposició, i un any més tard, al Departament de Fotografia. A l’any 1985 és nomenat Cap de fotografia del diari i inicia una dilatada trajectòria com a fotoperiodista. Al 1988 guanya el premi FotoPres en la modalitat d’esports, amb la fotografia “Quatre en un”, una fotografia de ciclisme feta al velòdrom de Lleida. Durant els anys 1989 i 1990, queda també finalista dels premis FotoPres d’esports. Com a fotògraf de premsa, ha participat en diverses exposicions de fotoperiodistes lleidatans i ha treballat més de 37 anys realitzant tot tipus de reportatges (política, esports, societat, successos, etc. ). En aquest sentit, ha col·laborat també en diverses publicacions i diaris, com La Vanguardia, El País, El Periódico, L’Avui, o El 9 nou. Jubilat des del 2019, actualment continua fent fotografies, especialment en l’àmbit de l’arquitectura i el paisatge de Lleida, imatges que publica regularment als comptes d’Instagram @leodelshams i Twitter @ldelshams. Oriol Bosch
Democracia

Democracia és un col·lectiu fundat l'any 2007 per Iván López i Pablo España després d'una etapa de treball conjunt entre 1989 i 2006 com a fundadors i membres del grup El Perro. A partir de l'experiència acumulada durant aquests anys, el nou col·lectiu es referma en la idea de treballar en grup com un mitjà decisiu quan es pretén desenvolupar un projecte artístic en l'àmbit social i que alhora es comprometi amb la realitat que ens envolta. Els seus treballs plantegen reflexions al voltant del poder i l'organització social en la que tots ens movem. El mateix López i España definiren Democracia com l'intent de depassar la mateixa esfera del fet artístic: tot i que es treballa des de l'estètica, si l'art té algun aspecte interessant encara, és l'espai d'indeterminació tan gran que genera. Democracia cerca que els projectes circulin sense l'etiqueta "art"; així, mentre una audència contempla un objecte artístic, un altre tipus de públic no el reconeix com a tal. Glòria Picazo
Desconegut

S'entén com a autor desconegut aquell que per bé que ha signat alguna obra resulta impossible discernir-ne el nom, sense perjudici que un estudi posterior proporcioni més informació al respecte. Esther Solé
Diaz, Florentino

Florentino Díaz és un escultor, pintor i gravador extremeny. Va estudiar gravat l’any 1978 a l’Escola d’Arts i Oficis de Madrid, però fou als Tallers d’Art Actual del Círculo de Bellas Artes d’aquesta ciutat —amb Ràfols Casamada, José Guerrero, Manolo Valdés, Hernàndez Pijuan i Antonio Saura— on va desenvolupar la seva veritable formació i trajectòria. El seu és un llenguatge cuidat i subtil, sense més excessos dels necessaris, que adquireix més força en les escultures i instal·lacions, i on el que predomina, per sobre de tot, és el tractament de qüestions com ara l’escala, el pes i la idea que es formalitzen en obres denses, opaques, agressives i de gran presència física. Francesc Gabarrell
Dis Berlin

Mariano Carrera Blázquez —conegut com Dis Berlin— és un pintor, escultor i fotògraf format a Saragossa. La seva obra pictòrica s'aproxima a les formes de l'avantguarda, per bé que al llarg de la seva carrera se li han conegut diverses etapes. S'inicià en l'àmbit de l'abstracció, tot passant per una figuració molt propera a Matisse i per una etapa que la crítica definí com a "blava", cap a mitjans de la dècada dels 80. L'any 1989 va començar a pintar escenes figuratives, especialment interiors d'habitatges, en una etapa creativa que anomenà "Heaven" i on la presència humana sempre és tractada de manera indirecta. Des de principis de la dècada dels 90 també cultivà la fotografia i l'escultura, enteses com unes vies paral·leles a la seva disciplina principal, la pintura. Font: Gran Enciclopedia Aragonesa
Domingo Marqués, Francesc

Francesc Domingo Marqués inicià la seva formació artística a l'Escola de Belles Arts de Sant Carles de València. Allà fou deixeble de Rafael Montesinos, gran admirador de Ribera, la pintura del qual copiarà amb fervor el jove artista. El 1864 es va traslladar a Madrid per a continuar la seva formació a la Real Academia de San Fernando, obtenint el 1868 una pensió de la Diputació de València per a traslladar-se a Roma. L’enviament d’obres a les Exposicions Nacionals li permeté aconseguir importants èxits, entre els que cal fer menció a una primera medalla (1871) pel quadre “Santa Clara”, una pintura que s'insereix dins de la millor tradició naturalista espanyola. Un cop retornat a Espanya dividí el seu temps entre Madrid i València, traslladant-se a París l'any 1875, on continuà amb la línia empresa per Fortuny, tot treballant en petites obres d’estil minuciós i colorista. En la seva etapa madura arribà a desfer la matèria pictòrica per a passar a interessar-se especialment pel color. Jesús Navarro
Duran Esteva, Pep

Pep Duran Esteva és un escultor, pintor i escenògraf català que ha participat en nombroses produccions teatrals i cinematogràfiques des de 1977. Llicenciat en escenografia i figurinisme per l’escola superior d’art dramàtic de Barcelona l’any 1979, l’any anterior ja havia realitzat la seva primera exposició a Barcelona, i des d’aquell moment la seva trajectòria com a artista es va centrar en el treball de la construcció, la representació i l’espai, la posada en escena. Ha destacat per la seva capacitat de transfigurar l’escultura transformant-la en instal·lació i arquitectura fins a arribar a un punt de simbiosi entre ambdues disciplines. Ha rebut diversos premis, com el Premi de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya l’any 1989, en reconeixement al treball del vestuari de la pel·lícula Llums i ombres, de Jaime Camino. La seva obra es troba en un considerable nombre de col·leccions d’art contemporani, incloses les del MACBA, la Fundació La Caixa i la col·lecció Rafael Tous, entre d’altres.Pep Duran ha passat per nombroses galeries de Barcelona (Metrònom, Joan Prats, Carles Taché, Alejandro Sales…), Madrid, València, Santiago de Compostel·la, Torí, Colònia, Niça, Copenhaguen, Florència, Lisboa, Berlín i Amsterdam, entre altres ciutats. I també en centres d’art com la Fundació Joan Miró de Barcelona, el Koldo Mitxelena, el Kulturunea de Sant Sebastià i la Whitechapel art Gallery de Londres. L’obra de Duran és present a la col·lecció del MACBA, la de la Fundació “la Caixa”, la Fundació Suñol i la Fundació Vila Casas a Barcelona, entre altres institucions. Els primers treballs de Duran solien ser ensamblatges elaborats a partir d’analogies entre els objectes emprats, construint a partir de quelcom ja existent. No obstant, a mesura que avançava vers les acaballes del segle xx, Duran va abandonar la construcció de nous objectes a partir d’altres elements preexistents, deixant de banda el caràcter metafòric del seu treball per centrar-se més en la realitat. És notable la importància que atorga l’artista a la recerca i reconstrucció de moviments i idees. D’aquesta manera, a les seves obres es juxtaposa la recuperació de la memòria amb la recerca de nous significats, i Duran adopta el pensament artístic d’Eisenstein, el dadaisme o el surrealisme per construeix una superposició d’objectes en l’espai per tal d’esborrar els límits identificables de l’obra i reinterpretar la imatge amb un nou llenguatge. Com a escenògraf teatral, deixa empremta d’aquesta faceta en les seves escultures i instal·lacions. Treballa sobre una ordenació del món i del temps que desitja destruir i reconstruir gràcies a la ficció representativa del teatre. Pep Duran, en el seu procés creatiu, considera una sèrie d’elements fruit de la seva carrera com a artista, la qual denomina “dramatúrgia”. Aquesta “màgia” transforma l’espai amb la seva obra, deixant que l’espai parli per si sol tot aspirant a la transparència, mostrant les costures, les estructures dels espais generats per reflexionar sobre la il·lusió i els seus límits. Recorre a grans mestres del teatre: Artaud, Cantor, Heiner Müller, per reclamar que la llum i l’objecte siguin també actors de la seva obra. Fons: Tinta Invisible edicions
Duran, Joan

Enginyer químic de formació, interessat en l'arqueologia i la simbologia medieval, Joan Duran va decidir dedicar-se exclusivament a la pràctica artística a principi de la dècada dels anys 80. El seu treball s'emmarca essencialment en l'àmbit de la instal·lació artística, per bé que sovint va definir-se com a escultor. Joan Duran cerca la intersecció entre ciència, tecnologia, discursos apocalíptics i reflexió cosmològica, i fins al tombant del segle XXI aquesta fou presentada públicament en instal·lacions i exposicions celebrades tant en territori català com europeu. Entre d'altres destaquen la instal·lació "Laberint solar" (Espai 10, Fundació Joan Miró, 1984), "Fotoelectroarquitectures" (Pati de l'antic Hospital de Santa Maria de Lleida, 1985), "Demoes aereos" (capella de Sant Jaume de Sent Gaudenç, Alta Garona, 1992) o "Entre el tot i l'impossible" (Convent del Roser, Lleida, 1993). Aquestes dues darreres mostres van formar part d'un inèdit programa d'intercanvi artístic entre Lleida i Saint Gaudenç, consistent en la celebració de dues exposicions recíproques a cada localitat, protagonitzades per Joan Duran i Victor Gray (Hastings, 1945). Molt vinculat a Lleida, vista com la seva ciutat d'adopció, fou professor de l'Escola Municipal de Belles Arts des d'on va saber transmetre a una nova generació d'artistes la seva particular visió de l'art i la creacio. Joan Duran morí l'any 2016. Esther Solé
Durand, Christiane

Pintora francesa que l'any 1995 exposa individualment el seu treball a la Sala d'Exposicions de la Plaça Sant Joan, dins el Cicle d'Exposicions d'Art Contemporani que, a mitjans dels anys 90, organitzava la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Lleida. El seu treball, amb un protagonisme absolut del color, es mou a mig camí entre l'expressionisme i l'abstracció. Activa des de finals dels any 70, ha exposat, entre d'altres, a París i diferents ciutat de França, Dusseldorf, Turí i Atenes. Francesc Gabarrell
Emiliana Design Studio

Emiliana Design Studio són Emili Padrós i Ana Mir, un estudi de disseny que desenvolupa múltiples projectes que abracen des del disseny de producte i mobiliari fins al comissariat d'exposicions, sempre des d'un enfocament renovat que incorpora l'experimentació amb els materials i una clara voluntat d'involucrar-hi l'usuari de manera activa, sense deixar de banda els aspectes funcionals i tècnics. Tot i ser conscients que l'entorn ja és ple d'objectes dissenyats que cobreixen les necessitats més bàsiques, Padrós i Mir estan convençuts que hi ha marge suficient per repensar els objectes que ens envolten. I per fer-ho treballen des de la necessitat de transformar allò existent, i amb la creença que actualment el disseny pot contribuir a transmetre missatges que enriqueixin substancialment els objectes. A partir de qüestionar allò quotidià generen propostes conceptuals que arriben a transformar el mateix espai i la relació que nosaltres hi tenim com a usuaris. Font: emilianadesign.com
Espina y Capó, Juan

Pintor i gravador espanyol, especialitzat en el gènere de paisatge. Els primers passos de la seva formació els realitzà a Madrid fins que l'any 1863 es va traslladar a París, on va entrar en contacte amb els nous corrents pictòrics francesos. Al seu retorn a Madrid va continuar els estudis a l'Escola Especial de Pintura, Escultura i Gravat, on es va convertir en deixeble del paisatgista Carlos de Haes. L’any 1872 es va instal·lar durant tres anys a Roma com a pensionat, per posteriorment tornar a París i viatjar per Europa i el nord d'Àfrica. Va enviar les seves obres a nombroses exposicions nacionals de Belles Arts i és considerat un dels grans mestres del paisatgisme espanyol del segle XIX. Als seus paisatges es revela una visió atenta de la realitat i un interès especial en el tractament del color, ple de vigor i entusiasme, sense descuidar els valors compositius. Va utilitzar una tècnica minuciosa al servei d'un llenguatge realista on la valoració de l'ambient i el tractament lumínic el fan hereu de l'Escola de Barbizon. Paral·lelament, Espina va ser membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, delegat d'Espanya a les Exposicions Internacionals de Berlín (1866), Viena (1892) i Chicago (1893), representant d'Espanya a les Exposicions de Suècia i Noruega (1890) i organitzador del primer Saló de Tardor de Madrid i del Certamen d'Art Espanyol a Sant Petersburg. A més, també fou fundador de l'Associació de Pintors i Escultors de Madrid, entitat de la que també va ser secretari i membre d'honor. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
Espinosa Sáenz, Pedro José

De formació autodidacta, Pedro Espinosa va publicar els seus primers treballs a Logronyo i al prozine Zero Comics. La seva carrera es va reforçar en publicar a revistes com Comix Internacional, Cimoc, 1984, Cairo, Más Madera o El Jueves, a més dels seus treballs com a il·lustrador als diaris Avui, La Vanguardia i Diari de Barcelona.Ha publicat diversos àlbums d'historietes amb guions propis o d'altri, i també s'ha dedicat a la docència i la divulgació del còmic i la il·lustració, impartint conferències i tallers.Font: www.humoristan.org
Esquerra Baiget, Sandra

Artista graduada en Arts i Oficis per l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida. Especialitzada en disseny gràfic, procediments pictòrics i fotografia. Obté sengles beques "Entrega" els anys 1993 (Tercera Entrega) i 1994 (Quarta Entrega) i el guardó en la "14a Mostra d’Arts Plàstiques per a Joves" (Lleida). L'any 1994 guanya el primer premi al Concurs Fotogràfic “imatges no sexistes de les dones”. Altres exposicions col·lectives on participa són el "Taller Específic" a la Sala d'Exposicions de la Plaça Sant Joan (Lleida, 1994), a la "11a Mostra de Fotografia Jove" i a la col·lectiva “Dona i Art” (Lleida, 1995). Les seves primeres exposicions individuals són “Graffiti-Art”(Universitat de Lleida, 1994) i “Graffipardinyes” (Ajuntament de Lleida, 1995). L’any 1997 realitza l'exposició “Ropa blanca para señoras”, un muntatge integrat amb un curtmetratge de super 8, elaborat conjuntament amb el modista lleidatà Estanislao i l'artista Joan Pena (Casal de Joventut Republicana, Lleida, 1997). El 1998 presenta “Liberar espacios para liberar el cuerpo y la mente” (Museu de la Noguera, Balaguer, 1998) amb fotografies i dos vídeos en defensa del moviment okupa.També ha realitzat el mural de la Plaça Germans Izquierdo de Lleida i fou membre fundadora, conjuntament amb Laura Cirera i Betlem Felis, del Grup artístic “Tres i Més”. Eva Rodríguez Yllana
Esquivias, Patricia

Nascuda a Caracas, Patricia Esquivias viu i treballa entre Mèxic, Nova York i Espanya. És llicenciada pel Central Saint Martins College of Art and Design de Londres (2001) i màster en belles arts pel California College of Arts de San Francisco (2007). Ha participat en exposicions individuals i col·lectives arreu del món, entre les que cal mencionar "Todo lo que no es ración, es agio" (MNCARS, 2009), "Reads Like the Paper" (Midway Contemporary Art, Minneapolis, 2009) o "Folklore" (Murray Guy, Nova York, 2008 i DFARte, Santiago de Compostel·la, 2006). Esquivias treballa principalment el vídeo. La seva singularitat rau en proposar-nos una mena de conferències davant de la càmera en les quals la història oficial es barreja d'una forma molt personal amb històries paral·leles. El discurs que en va sorgint, narrat per ella mateixa, aplega alta i baixa cultura, amb referències que poden provenir tant de la història oficial del seu país d'origen com de les interioritats de la cultura popular. L'escenari on es produeix aquesta narració videogràfica és la seva taula de treball, una mena de petit teatre en el qual va movent textos, esquemes, dibuixos, mapes, postals, reproduccions de llibres, etc. i, fins i tot, s'aprofita del seu propu ordinador per mostrar-nos imatges arxivades i fragments de pel·lícules. El seu treball és molt personal, definit per l'ús d'una tècnica videogràfica de baixa factura, com si es tractés d'un rondallaire, que actua amb el que té a mà. Glòria Picazo
Esteve Marquès, Agustín

Col·laborador de Francisco de Goya, un cop arribat a la cort espanyola l'any 1775 va convertir-se en un dels pintors preferits dels seus contemporanis madrilenys. Considerat un dels millors retratistes de l'època, va ser un protegit de la Casa de Osuna, per a la qual realitzà diversos retrats, i l’any 1800 va ser nomenat Pintor de Cambra de Carles IV. Jesús Navarro
Estrada Bello, Enrique

Enrique Estrada Bello fou un pintor i gravador argentí. Col·laborà, com a dibuixant, en revistes i diaris, i es va dedicar a l'ensenyament secundari, la seva especialitat. Fou fundador i president de la Sociedad de Artistas Plásticos Santafesinos, càrrec gràcies al qual conegué a Baldomer Gili Roig durant el seu viatge per l'Argentina l'any 1925. A la ciutat de Santa Fe hi ha el Museo Municipal d'Arts i Artesanies que porta el seu nom. Francesc Gabarrell
Estruch, Laia

Laia Estruch és llicenciada en Belles arts per la Universitat de Barcelona (2010). Va cursar el seu últim any de llicenciatura estudiant Performance Art i Art Sonor a la Universitat The Cooper Union (Nova York, 2010). La seva pràctica artística s’inscriu en el marc de la performance i l’escultura, des d’on treballa el llenguatge del cos i la veu. Els seus projectes analitzen les possibilitats emotives de la veu a capella i el cos sense teatralitzar, obrint un espai de reflexió en relació al caràcter performatiu del llenguatge, l’enregistrament sonor i el seu arxiu oral. Dissenya sets escultòrics concebuts com a escenes, espais d’experimentació sonora, que li permeten portar el cos i la paraula al terreny de l’acció a través de la veu. Per tant, una de les principals característiques del seu treball es basa a explorar les partitures en l’àmbit físic de l’escenari. Ha rebut el premi Ciutat de Barcelona d’Arts Visuals 2021, beques i residències com el BCN Producció (2011-2012), la Sala d’Art Jove de la Generalitat de Catalunya (2011), els Artistes en Residència 2017 de La Casa Encendida i el CA2M de Madrid. Ha presentat obra i performances al Museu d’Art Contemporani de Barcelona MACBA (2012 i 2021), al Centre d’Art Contemporani de Barcelona Fabra i Coats (2012), a la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona (2014), a la Fundació Joan Miró de Barcelona (2016, 2019), al museu Picasso de Barcelona (2018), a la Fundació Joan Brossa de Barcelona (2020), a La Virreina Centre de la imatge de Barcelona (2020), a La Panera de Lleida (2022), al Thyssen-Bornemisza Art Contemporary - TBA21 a Madrid y Córdoba (2022) i al Azkuna Zentroa, Bilbao (2022) entre altres. Laia Estruch
EVRU

EVRU neix el 23 de febrer de 2001 durant l’exposició "Zush. Tecura" al MACBA, en el mateix instant en què s’extingeix Zush, nascut al seu torn d'Albert Porta l'any 1968 al Centre Frenopàtic de Barcelona, institució on l'envia la dictadura després d'empresonar-lo en aplicació de la "Ley de vagos y maleantes". Fascinat per El Bosco, Michaux i Klee, així com per cert esperit dadaista i els primers ressons del pop, des de l'any 1962 comença a freqüentar la galeria de René Metras, (definida pel propi Zush com el seu veritable pare artístic) i als 20 anys participa, per primera vegada, a la Biennal de Sao Paulo de 1967. Zush va crear l'Evrugo Mental State [Territori Evrugui] i va establir un codi de comunicació propi que generava una relació molt singular entre entre el seu món interior i l'exterior, i que esclata en la sèrie "Al·lucinacions". A partir de l'any 1971, moment en què entra en contacte amb el galerista Fernando Vijande, la presència de Zush en l'escena internacional adquireix força rellevància, tant en exposicions individuals (Roma, París, Lund, Varsòvia, Stuttgart, Berlín, Brussel·les, Nàpols, Chicago, Nova York, etc.) com col·lectives: Documenta VI de Kassel (1977), New Images from Spain (1980) al Solomon R. Guggenheim Museum de Nova York, Les magiciens de la Terre (1989), organitzada pel Centre Georges Pompidou de París, o Drawing on chance al MOMA (1995). Durant tot aquest temps Zush ha anat donant-nos més i més detalls (anatomies, paisatges, missatges xifrats, etc) del seu Territori Evrugui. Proclames puntuals (art per excitar, art per curar, art per menjar) i activitats paral·leles: col·labora amb Peter Gabriel en la realització dels CD-ROM "Explora" i "Eve", participa amb el seu mini-Moog en múltiples concerts, grava el LP "Zush-Tres" i publica treballs multimèdia: evru.org (Net Art), psicomanualdigital (CD-Room interactiu), Tecura (programa de modificació d'imatges) i el projecte DVD "SPINMU" (work in progress). Tot plegat fins a desembocar en una exposició titulada "La Campanada", un resum provisional de gairebé quaranta anys d'activitat artística, híbrida i complexa com poques, que acull el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía l'estiu del 2000. Immediatadament després arribaria "Zush Tecura" al MACBA, la mostra esmentada anteriorment, que donaria lloc al neixement d'EVRU i per la qual va merèixer el Premi Ciutat de Barcelona l'any 2000. Mort Zush, EVRU representa la darrera mutació definida pel mateix protagonista com a "Artciemist", una suma d’artista, científic i místic, que segueix utilitzant les noves tecnologies com a instruments idonis pel seu treball, i per poder materialitzar allò que més l'interessa l'interessen (anatomies, paisatges, missatges xifrats, etc.), i que continua extraiemnt recurdos del Territori Evrugui. L'obra d'Albert Porta, Zush, EVRU forma part de col·leccions com ara la del MACBA, l’IVAM, el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, el MoMA i el Solomon R. Guggenheim de Nova York, així com el Fons Nacional d’Art Contemporani de París. Francesc Gabarrell
Fàbregas, Eva

Eva Fàbregas és llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i màster pel Chelsea College of Art and Design. L'any 2010 va rebre una beca de la Fundación Botín, i el 2012 va guanyar elpremi Injuve per a la creació jove en arts visuals. Des de llavors ha presentat la seva obra en mostres individuals i col·lectives celebrades essencialment en territori barceloní —La Capella, Fundació Joan Miró, The Green Parrot, Can Felipa, Centre d'Art La Panera— com londinenc —PlazaPlaza, Whitechapel Gallery, Kunstraum, Triangle Space, MIMA—, però també ha exposat a Madrid (Matadero, La Casa Encendida, Espacio Cultural Caja Madrid) o Hèlsinki (Lume Gallery). Glòria Picazo