Cerca

Conjunt de recursos Artistes
list | grid

429 items

  • Centelles Ossó, Agustí

    Agustí Centelles és una de les figures més reconegudes de la història de la fotografia a Catalunya. Precursor del fotoperiodisme modern al nostre país, el seu treball com a reporter gràfic durant la República i la Guerra Civil ha estat considerat com un dels llegats visuals més excepcionals de la convulsa dècada dels trenta, no només pel seu valor històric, sinó també pel seu caràcter avançat, compromès i profundament emotiu. Justament, algunes de les seves imatges sobre la guerra han estat sovint comparades amb l’obra d’alguns dels millors corresponsals estrangers que van cobrir el conflicte bèl·lic, com Robert Capa, David Seymour (Chim) o Gerda Taro, amb qui l’autor va compartir l’interès per la proximitat al lloc dels fets, la intuïció de l’instant precís i la composició de l’enquadrament. Com a reporter de guerra, Centelles va realitzar nombrosos reportatges del front d’Aragó i la rereguarda; primer, com a freelance, i posteriorment, en ser mobilitzat a partir del setembre de 1937, com a fotògraf del Comissariat de l’Exèrcit de l’Est destinat a Lleida. Precisament, fou a la capital del Segre on el fotoperiodista va dur a terme un dels seus treballs més antològics, el reportatge sobre els efectes devastadors d’un dels atacs aeris més mortífers de la Guerra Civil, el bombardeig de Lleida del dia 2 de novembre de 1937. Perpetrat per l’aviació feixista italiana, en l’ofensiva contra la població civil van morir-hi més de 250 persones, inclosos mig centenar de nens que en el moment de la funesta envestida de les bombes eren a les aules del Liceu Escolar. Una crònica fotogràfica, en sintonia amb el concepte modern de reportatge fotogràfic, que incorpora una nova iconografia de la guerra sense precedents: carrers desolats, edificis esventrats, tasques de desenrunament, cadàvers afilerats i imatges de dolor. En un context marcat per la cobertura mediàtica d’un enfrontament armat en què la imatge fotogràfica es debatia entre la informació i la propaganda, algunes de les imatges més punyents fetes per Centelles es van difondre internacionalment. Més enllà de satisfer la demanda d’imatges sobre el conflicte que reclamava la premsa gràfica d’arreu del món, l’objectiu era influenciar l’opinió pública i sensibilitzar les democràcies liberals dels estralls de la guerra i les polítiques de no-intervenció. Vuitanta anys després, aquestes mateixes fotografies perviuen en la memòria col·lectiva com a icones de la Guerra Civil i símbols universals del dolor i del sofriment humà. Oriol Bosch

  • Cera Bernad, Joana

    Llicenciada en Belles Arts per la Facultat de Sant Jordi de Barcelona l’any 1989, obté una beca Erasmus a la Winchester School of Art. Aquest mateix any, participa en un taller de la QUAM dirigit per Eva Lootz i es trasllada a viure al País Basc fins al 1993, on realitza un taller de direcció cinematogràfica amb Enrique Urbizu i diversos tallers organitzats per Arteleku, entre d’altres: Sergi Aguilar (1989), Angel Bados (1990), Juan Muñoz (1990) i Pepe Espaliu (1992). El 1991 és seleccionada per a participar en la Biennal de Barcelona que no arriba a realizar-se, i el 1992 rep un ajut a la creació de la Diputació de Guipúscoa. L'any 2000 viu a Nova York com artista resident a la Internacional Studio and Curatorial Program, i alhora fa un curs intensiu a la New York Film Academy gràcies a la beca de la Fundació Marcelino Botín 1999. Marxa a Holanda al programa de l’European Ceramics Work Center el 2001 amb un ajut a la creació de la Generalitat de Catalunya. El 2007, rep del Ministeri de Cultura i de la Generalitat de Catalunya suport per a la producció de l’exposició “Llumull” al Museu de l’Empordà. La Fundación Santa Maria de Albarracín la convida a participar en Estancias Creativas al 2009. Resident a la Real Academia de España en Roma (RAER) 2019/2020, Ajuda a la producció VEGAP 2020, estada al Centro de Interpretación del l’Alabastro (CIDA) d'Albalate del Arzobispo (Teruel) 2021. Joana Cera

  • Cerqueira, Mauro

    La relació del portuguès Mauro Cerqueira amb el seu entorn té una importància cabdal per entendre la seva obra. Actualment Cerqueira resideix a Porto, indret on ha treballat amb altres artistes la reivindicació del barri com a espai de resistència davant els embats del neoliberalisme contemporani homogeneïtzador, que anula les singularitats i elimina l'essència intrínseca d'allò que li és propi. Cerqueira lluita decididament per la preservació de l'essència vernacla de la seva ciutat, immersa en una bombolla de transformació urbana inquietant, on el fenomen de la gentrificació hi té un paper clau. Javier Hontoria

  • Chabrun, Jean-François

    Poeta, periodista i crític d'art francès. Cursà estudis al Lycée Henry IV de París i també va estudiar filosofia i lletres a la universitat de Rennes i a la Sorbona de París. És especialment conegut per haver format part (des de 1938) del grup neodadà "Les Réverbères", col·laborant en l'edició de la revista del mateix nom, fundada per Jean Marembert i Michel Tapié. Després d'una estada a Alemanya va publicar, al tercer número de la revista (novembre 1938), l'article "Entartete Kunst", sobre l'art degenerat i el caràcter opressiu del nazisme. Aquest article fou tan controvertit que Chabrun va abandonar el grup i la revista l'any 1939, adherint-se poc després a la FIARI, la Federació Internacional de l'Art Revolucionari Independent, on entra en contacte amb André Breton. Durant la Segona Guerra Mundial fou empresonat per les autoritats franceses de la III República, juntament amb Léo Malet, Benjamin Péret i Béno Stenberg, sota els càrrecs de complot contra la seguretat exterior de França i de reconstitució d'un grup trotskista. Tots foren alliberats durant la invasió alemanya, i a partir d'aquell moment Chabrun participà activament de la Resistència francesa. Quan torna aprís recupera el contacte amb el grup surrealista i funda la revista "La Main à plume", amb la intenció de mantenir viu el pensament surrealista a la França ocupada. El grup va rebre el suport i la col·laboració de figures com Hans Arp, Paul Delvaux, Oscar Dominguez, Paul Éluard, Henri Goetz, Édita Hirschova, Antoni Garcia Lamolla, Manuel Viola, René Magritte, Léo Malet o Pablo Picasso, entre d'altres. Chabrun va formar part d'aquest grup fins a l'any 1944, moment en què se l'expulsa acusat d'estalinista. L'any 1947 abandona definitivament el Partit Comunista i passa a dedicar-se al periodisme i a la crítica de l'art. L'any 1979, amb la seva parella Lizzie, va fundar la revista trimestral "L'Ingénu". Font: Viquipèdia

  • Charles Pardell, Francesc

    Francesc Charles Pardell es va formar en dibuix i pintura al costat de Justo Almela. Als disset anys formà part del col·lectiu "Studi d'Art", juntament amb Antoni G. Lamolla, Leandre Cristòfol, Josep Tufet i Josep Sanàbria. Arran de la Guerra Civil deixa la pràctica artística fins als anys 40, quan es reintegra al circuit expositiu local i participà activament en la fundació del Cercle de Belles Arts. L'any 1947 es trasllada a Barcelona, on es dedicà íntegrament a la producció pictòrica. Treballà especialment l'aquarel·la i la pintura a l'oli, elaborant paisatges i marines amb una clara tendència impressionista on destaca, per sobre de tot, la potència del color i la pinzellada. Juan Manuel Nadal Gaya

  • Chasselat, Charles-Abraham

    Fill del pintor i gravador Pierre Chasselat, Charles Chasselat va ser deixeble de François-André Vincent i es va especialitzar en les obres de gènere històric. L'any 1804 va rebre el segon guardó del prix de Roma de pintura. Després de la caiguda del Primer Imperi Francès (vers el 1814) va passar al capdavant del taller de gravat de l'escola nacional superior de Belles Arts de París. Paral·lelament fou sol·licitat per il·lustrar esdeveniments oficials, com ara els funerals de Lluís XVIII o la coronació de Carles X. A més, també va il·lustrar nombroses publicacions, com la reedició de les "Obres completes de Charles Rollin" (1817), la "Jerusalem Alliberada" de Torquato Tasso (1819) o les "Poesies de Marceline Desbordes-Valmore" de Marie de France (1820), entre d'altres. Esther Solé

  • Chinchilla Moreno, Izaskun

    Izaskun Chinchilla va realitzar els estudis d'arquitectura a l'Escuela Técnica Superior de Arquitectura de Madrid (ETSAM) i des de I'any 2007 hi treballa com a professora associada de projectes. Paral•lelament, imparteix classes en un màster de l'lnstitut d'Arquitectura Avançada de Catalunya (UIC Barcelona). La seva obra ha estat exposada en diversos col·legis ofícials d'arquitectura i universitats espanyoles. Va participar a la V Biennal d'Art Contemporani de Berlín amb «Tejidos: Óseos, Arquitectónicos, Pictóricos» (La Casa Encendida, Madrid, 2006) i també a la V Bienal de Arquitectura y Diseño de Sao Paulo (2003). Ha rebut diversos premis, entre els quals convé destacar la Menció d'Honor al concurs internacional "Envisioning the Post-Industrial Landscape. An International Urban Design Ideas Competition", organitzat per l'Office of Strategic Planning and Community Development i l'American Institute of Architects (2006), i el tercer premi al concurs d'idees per a la rehabilitació de les naus de I'antic escorxador per allotjar la Col·lecció Arco, convocat per IFEMA, la Fundació ARCO i el Colegio de Arquitectos de Madrid (2006). Glòria Picazo

  • Chust Peters, Daniel

    Daniel Chust Peters és un artista visual d'origen brasiler que viu i treballa a Barcelona. La seva obra està dedicada a la complicitat que s'estableix entre el seu espai de producció artística (el taller) i els espais expositius. El mitjà i el suport en que pren forma cada projecte varien entre I'objecte, la fotografia, el vídeo i la instal·lació, i el que a priori podria ser entès com una decisió fàcil, que ell mateix ha descrit com "treure's de sobre la decisió de què fer", tot d'una esdevé d'una complexitat inusitada. Es tracta de reinventar reiteradament un mateix espai arquitectònic, és a dir, partir d'una idea constant, que és sempre la mateixa, però, en canvi, obrir-la a moltes variables possibles. En aquests darrers anys la seva obra ha estat mostrada tant en contextos locals com internacionals. Chust ha participat, entre d'altres, a les seguents exposicions: "Pavillon Suissa" (París, 2008), "Micro Narratives" (48th October Salon, Belgrad, 2007), "'Iike to be a resident" (Lacapella, Barcelona, 2007), "Passer- by" (Artist's Studio Gallery, Tel Aviv, 2007), "Zones de Productivités Concertées" (Musée d'Art Contemprain du Val-de Marne, MAC/VAL, Vitry-sur-Seine, 2007), "Saltar per l'Aire" (Antic Ajuntament, Tarragona, 2007), "nEUclear reactions" (CAB, Centro de Arte Caja de Burgos, 2006), "Aire Comprimido" (Casa América, Madrid, 2006), "Air Show" (Centre d'Art Santa Mònica, 2005), lnternational Biennale of Contemporary Art of the National Gallery in Prague (2005), "Settlements" (Musée d' Art Moderne, Saint-Etienne, 2004), "Looking Further- Thinking Through" (Reykajvik Art Museum Hasnarhus, 2004). Glòria Picazo

  • Cirera Caubet, Laura

    Laura Cirera és una artista pluridisciplinar. Graduada en arts i oficis en l'especialitat d'escultura i en procediments pictòrics per l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida. Els seus mintatges, de caire conceptual, són de petites dimensions i hàbilment estructurats, on la factura manual pren protagonisme en oposició a l'ús de tecnologies com a mitjà d'expressió artística. L'any 1994 fou becada per presentar obra a la Quarta Entrega, celebrada al Museu d'Art Jaume Morera, iniciant així una trajectòria expositiva que amb freqüència l'ha portat per diverses sales lleidatanes, on s'hi ha vist tant obra plàstica com performance, algujes de les quals realitzades amb el grup Tres i Més, fundat el 1994 i integrat per la pròpia Laura, Sandra Esquerra i Betlem Felis. Eva Rodríguez Yllana

  • Cirugeda Parejo, Santiago

    Santiago Cirugeda és un arquitecte sevillà format a l'ESARQ (Universitat Internacional de Catalunya) que ha desenvolupat projectes arquitectònics, escrit articles i participat en diferents debats, taules rodones, congressos o biennals d'arquitectura. En l'àmbit de la realitat urbana aborda temes com l'arquitectura efímera, el reciclatge, les estratègies d'ocupació i intervenció urbana, la incorporació de pròtesis a edificis construïts o la participació ciutadana en els processos de presa de decisió sobre assumptes urbanístics. Es defineix com un arquitecte social, és a dir, intenta aprofitar els buits legals per a benefici de la comunitat. Les seves intervencions investiguen els marcs legals que ordenen la ciutat, desenvolupant protocols per a ser emprats per col.lectius o ciutadans, tant per millorar fragments urbans com per a desenvolupar projectes particulars que permetin solucionar una problemàtica habitacional concreta. Moltes de les "receptes urbanes" (www.recetasurbanas.net) que proposa com a "subversives" i "revolucionàries" passen per aprofitar les escletxes de les normatives municipals i urbanístiques, que permeten la instal·lació provisional d'elements i mobiliari a l'espai públic que no ha estat equipat per l'admistració, o bé de bastides i construccions en terrats per crear extensions d'habitatges que trobin solucions habitacionals en espais residuals pactats amb els veïns. El treball realitzat amb nombrosos col·lectius que treballen en àmbits urbans (hackers, urbanistes, activistes, arquitectes, etc.) ha resultat en la creació d'una xarxa anomenada "Arquitectures Col·lectives", basada tant en el treball i informació a base de trobades presencials com a través de plataformes digitals com www.colectivosenlared.org i www.arquitecturacolectivas.net. Font: Viquipèdia

  • Claret Martí, Curro

    Curro Claret es va formar en disseny industrial a l'Escola Superior de Disseny Elisava i a Centrel Saint Martin Colledge of Art and Design de Londres. Des del seu retorn ha estat treballant a Barcelona, inicialment al sector privat i des de 1998 com a dissenyador independent, vinculat al FAD. Paral·lelament, s'ha dedicat a la docència d'aquesta disciplina, principalment a l'Escola Elisava i, esporàdicament, a altres centres espanyols i estrangers. Els seus dissenys s'han presentat a diverses exposicions a Espanya, França, Itàlia, Alemanya, Anglaterra, Egipte, Israel, Corea, Japó i els Estats Units. Font: curroclaret.com

  • Climent Oliveras, Sebastià

    Sebastià Climent és originari de Castellbell i el Vilar (Bages), però es va formar en gravat, calcografia i serigrafia a l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida. També va aprendre tècniques pictòriques amb Rosa Siré i pintura al fresc amb Josep Minguell. La seva obra restà inèdita fins l'any 1990, quan va iniciar la seva trajectòria expositiva amb una exposició individual. Professionalment ha treballat en l'àmbit de les arts gràfiques i la il·lustració editorial. Font: sebastiadelleida.blogspot.com

  • Codesal, Javier

    Javier Codesal és un artista polifacètic, un dels pioners del vídeoart a Espanya, per bé que la seva creativitat es desplega a través d'una gran diversitat de mitjans: ràdio, televisió, vídeo, cinema, accions, instal·lacions, fotografia, mitjans interactius i poesia escrita, acompanyats d'un discurs teòric profund i transcendent. La seva obra transpira un profund caràcter antropològic, i en ella cobra especial rellevància la manifestació del sagrat, ja sigui en la vessant de l'eros o en la del thanatos. En aquest sentit, cal destacar la poètica de l'empremta com a vivència transcendent de l'absència o la seva singular concepció d'una masculinitat amb qualitats femenines com la maternitat. El seu treball s'ha donat a conèixer en nombroses exposicions, tant individuals com col·lectives, en indrets com el MNCARS de Madrid, la galeria Estrany-De la Mota de Barcelona, les sales de la Caja San Fernando de Sevilla i Cadis, el CDAN d'Osca, el Palau d'Abrantes de Salamanca, el Museu de la Universitat d'Alacant o l'Exposició Universal de Saragossa. Font: Viquipèdia

  • Colita

    Isabel Steva Hernández, coneguda artísticament amb el pseudònim de Colita, és un dels referents més importants de la fotografia catalana i espanyola de l'últim quart del segle XX. Iniciada en el món de la fotografia de la mà de Paco Revés, es formà al costat de Xavier Miserachs i Ribalta i Oriol Maspons i Casades, i començà a exercir professionalment l'any 1961 com a laboratorista i estilista de Miserachs. Vinculada a moviments culturals catalans de l'època, és considerada la fotògrafa de la Gauche Divine barcelonesa, moviment format per escriptors, fotògrafs, models, arquitectes, cineastes i molts professionals liberals que començaven a perfilar-se en aquella època com a referents culturals. Paral·lelament, entre el 1967 i el 1979 va fer una sèrie de treballs com a foto fixa amb directors com Jacinto Esteva, Vicente Aranda o Jaime Camino, enquadrats en l'Escola de Cine de Barcelona; també col·laborà en la promoció de la Nova Cançó retratant els cantants del moviment, entre ells Joan Manel Serrat, Guillermina Motta o Núria Feliu. Els seus treballs per a la premsa l'han portat a publicar a revistes com Siglo XX, Destino, Fotogramas, Interviú, Boccaccio, Primera Plana o Mundo Diario. Al llarg de la seva carrera ha realitzat més de quaranta exposicions i ha publicat una cinquantena de llibres amb les seves fotografies. Estilísticament és propera als plantejaments de l'Escola de Barcelona, tot i que es considera una fotògrafa tot terreny. La seva obra figura a les col·leccions del Museu Nacional d'Art de Catalunya. L'any 2014 va rebre el Premio Nacional de Fotografía, al qual va renunciar en desacord amb la política cultural del govern. Font: Viquipèdia

  • Collins, Hannah

    Hannah Collins és una artista i cineasta britànica. El treball de Collins se centra en les experiències col·lectives de la memòria, la història i el dia a dia al món modern. És coneguda per les seves instal·lacions fotogràfiques, però també ha dirigit pel·lícules sobre els gitanos a Espanya i en un poble a la Rússia rural. Collins va estudiar a la Slade Shool of Fine Arts a Londres (1974-78) i als Estats Units amb una beca Fulbright (1978-79). A més de la seva activitat com a artista plàstica, ha estat professora a la Universitat de Davis, Califòrnia, i el Royal College of Art, Londres. Va ser professora convidada a Le Fresnoy, Studio national d’Arts Contemporains, Roubaix, el 2007-08. Ha tingut moltes exposicions internacionals i el seu treball està en nombroses col·leccions públiques i privades, incloent Tate Modern, Centre Georges Pompidou, MACBA, Reina Sofia, Dallas Museum of Art, MNHA Luxemburg i la Galeria Gering Et Lopez a New York. Ha exposat a la Galeria Javier López - Mario Sequeira a Madrid (2010) ia la Fundació Suñol a Barcelona (2012). Nominada per al Premi Turner el 1993, Collins va rebre l’European Photography Award (1991) i L’Olympus Award (2004). Hannah Collins viu entre Barcelona i Londres. Font: Tinta Invisible edicions

  • Colom Sambola, Maria Josefa

    Maria Josepa Colom Sambola fou una pintora i gravadora lleidatana, de reconegut prestigi internacional, especialitzada en l'aiguafort i la tècnica de la punta seca. Formada a l’Escola La Llotja de Barcelona. la seva activitat es desenvolupa, principalment, entre els anys 1957 al 1969. Colom fou una de les artistes de les terres de Lleida que va obtenir una major projecció Internacional. A partir del 1954 s’instal·la al Pakistan, on es nomenada Directora de la “Fine Arts Academy” i Professora del “Sketch Club” de Karachi. L’any 1956 torna a Espanya i el 1957 amplia els seus estudis de gravat al Conservatori de les Arts del llibre i de Restauració de l’Escola de Belles Arts de Barcelona, institució on el 1961 serà nomenada professora de gravat. El 1969 fou nomenada Presidenta del Comitè Promotor de la Primera Mostra Internacional del Gravat i Litografia de Barcelona i membre del jurat de la mateixa. Va exposar la seva obra gravada en nombroses mostres individuals i col·lectives a Karachi, Viena, Barcelona, Palma de Mallorca, Madrid, Düsseldorf, Lausana, Còrdova, Paris, Montecarlo, Pescia i Ciutat de Mèxic, entre d’altres. L’any 1971 la Casa de la Cultura de Cervera, el seu poble natal, li va organitzar una retrospectiva. Entre els nombrosos premis a la seva obra destaquen Premio Nacional de Gravado, l’any 1960, el Premi de Gravat de l’Escola Nacional d’Arts Gràfiques , el 1965, i el Premi Ciutat de Barcelona, també de gravat, el 1972. La seva obra gravada es troba al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a la Calcografia Nacional de Madrid, a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, al Museu d’Art Abstracte de Conca, a la Casa Museu Duran i Sanpere de Cervera i al Museu del Gravat Espanyol Contemporani de Madrid. Francesc Gabarrell

  • Colomer Calsina, Jordi

    Jordi Colomer va estudiar disseny, història de l'art i arquitectura a la Universitat Autònoma de Barcelona, però ho va abandonar tot per dedicar-se a l'art. El 1986 va realitzar a Reus i a la Fundació Miró de Barcelona les seves primeres mostres individuals i quatre anys més tard, a Charleville, França, la seva primera mostra fora de l'estat. Posteriorment ha exposat en diferents països europeus, especialment a França i Alemanya. El 1988 va rebre el premi d'Escultura Pablo Gargallo. Des d'aquesta data el seu treball s'orienta al vídeo i la fotografia, sense abandonar un fort component escultòric o, més exactament, com declara l'artista, "amb el vídeo puc dilatar les escultures en el temps". Colomer ha estat un dels artistes que, al començament dels anys noranta, ha superat la inèrcia disciplinar de l'escultura per a dirigir-la cap a una nova complexitat a través del vídre, l'arquitectura, el relat i l'urbanisme vinculat a les ciutats. A una escultura sense vocació de tal, li suma una altra escultura que segueix desconfiant de la rotunditat tridimensional i prefereix la precarietat discursiva de la maqueta reduïda, de la tremolor urbanística i de l'esdeveniment. Alguns dels treballs més recents de Colomer investiguen les múltiples facetes de la utopia o la distopia i les seves relacions amb la ficció i la història. Per exemple "L'avenir" (2011), "Prohibido Cantar / No Singing" (2012) o "X-Ville" ( 2015), obres inscrites en aquesta línia de treball que fa incidir el paper de la imatge com a mediadora entre l'enunciació de la utopia i les seves possibilitats d'ésser realitzada. Font: jordicolomer.com

  • Coma Estadella, Albert

    Pintor, escultor, gravador i incansable activista cultural des dels inicis de la dècada dels 50, moment en què pren el relleu al desaparegut Josep Benseny i comença a donar classes, al costat de Leandre Cristòfol, a l’escola del Cercle de Belles Arts. Dotat d’una visió absolutament heterogènia de l’art i coneixedor de totes i cadascuna de les tendències artístiques que s’anaven imposant arreu, Coma Estadella destaca per la seva tasca pedagògica a favor de la creació contemporània, transmesa a molts dels artistes de la seva generació i d’altres posteriors. Aquesta capacitat comunicativa el converteix en un dels membres més rellevants del Grup Cogul (1964) i en el seu principal teòric. Posteriorment, des de l’espai de la Petite Gallerie de l’Alliance Française, esdevindrà l’abanderat de la transició plàstica lleidatana cap a noves formes d’expressió, com ara el constructivisme, el pop-art, el conceptualisme i el constructivisme. L'any 1982 va rebre la Medalla Morera en reconeixement a la seva trajectòria artística. Francesc Gabarrell

  • Condé Weiner, Miguel

    Pintor, dibuixant i gravador figuratiu mexicà que viu i treballa entre Madrid i Sitges. Membre titular de la Société des Peintres-Graveurs Français, la seva obra és present en nombrosos museus i col·leccions com ara el MoMA de Nova York, el Cleveland Museum of Art, el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía o la Biblioteca Nacional de França, entre d'altres. Francesc Gabarrell

  • Congost Feliu, Carles

    Carles Congost és un artista visual llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona l'any 1994. Ha realitzat nombroses exposicions, tant individuals com col·lectives, a nivell nacional i internacional. En les seves peces utilitza diferents procediments visuals, com el vídeo, la fotografia, el dibuix o l'escultura. El seu treball s'ha associat amb el que s'ha anomenat "club culture" i que es caracteritza per una estètica inspirada en el món de la moda, la música, la publicitat, el vídeo o la fotografia. Les seves obres són relats que evoquen de manera irònica i sensual l'univers adolescent, reflexionant sobre la forja de la identitat, la incomunicació i el conflicte generacional que s'esdevé entre els joves i, fins i tot, entre els porpis artistes. A les seves obres analitza els codis de la cultura popular com a vehicles de construccions diferencials i com a formes hegemòniques de la subjectivitat. És considerat un descendent de la millor tradició de l'art conceptual català en el terreny de la videocreació, tot realitzant unes obres marcades per l'estètica retro, la ironia i l'espontaneïtat. En la seva trajectòria calen destacar les exposicions individuals "Country Girls" (2000) a l'Espai 13 de la Fundació Miró de Barcelona; "That`s my impression!" (2001) al Centro Andaluz de Arte Contemporáneo; "Popcorn Love" (2001) al Espacio Uno del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, “Un mystique determinado” (2003) a la Fundación Bilbao Arte o “Memorias de Arkaran” (2005) al Centre d`Art Santa Mònica de Barcelona. Col·lectivament ha mostrat el seu treball, entre d'altres, a “Spaces of desire” (1996) a la Transmission Gallery de Glasgow, "Transgeneric@s” (1998) al Koldo Mitxelena de Donosti, "Hypertronix"(1999) al EACC de Castellón, "Inter-zona" (2000) al Palau de la Virreina de Barcelona, "Big Sur (Arte Nuevo Español)" (2002) a l'Hamburguer Bahnhof de Berlín, “Video Invitational” (2003) a f a projects de Londres, “Bad Boys” (2003) en el marc de la 50ª Biennal de Venècia, “The Real Royal Trip... by the Arts” (2003) al PS1/ MOMA de Nova York i “Live” (2004) al Palais de Tokyo de París. Font: hamacaonline.net

  • Cortijo Guàrdia, Raimon

    Escultor i pintor, fou deixeble de Ramon Borràs Vilaplana. Després de donar un medalló amb un retrat de Xavier Gosé en escaiola al recentment fundat Museu d'Art de Lleida (1917) va protagonitzar dues exposicions individuals a la mateixa entitat els anys 1927 i 1933, i l'any 1934 va participar a l'exposició-concurs de primavera amb cinc escultures i fou guardonat amb el segon premi de la mostra. Paral·lelament, passà uns anys a París (1926 i 1929) per completar la seva formació artística. Treballa essencialment el modelat, ja sigui de fang o guix, i algunes de les seves obres foren foses amb bronze. Es dedicà principalment a la construcció de busts, entre els quals tingueren una especial rellevància els dels seus pares, el del pianista Ricard Viñes —fos en bronze per l’Ajuntament de Lleida—, el del marquès de Blondel instal·lat al Pilar del General i el d’Enric Granados. Durant la postguerra participà com a pintor a les exposicions del Cercle de Belles Arts de Lleida dels anys 1948 i 1949. Jesús Navarro / Esther Solé

  • Costa Beiro, Alfonso

    Alfonso Costa viatja a Barcelona als 17 anys i es forma a l'Escola de la Llotja. De manera paral·lela es dedica professionalment a les arts gràfiques i participa en diversos concursos, obtenint diferents reconeixements i guardons. L'any 1972 viatja a Florència gràcies a una beca de la Fundación March i, quan torna, manté una gran activitat expositiva i desenvolupa la seva faceta de gravador i muralista fins als anys 80. Un cop consolidada la seva carrera, l'any 1997 s'instal·la definitivament a Galícia, on continua treballant i desenvolupant la seva faceta més didàctica, impartint seminaris especialitzats, especialment sobre la tècnica del gravat. La seva carrera es centra, sobretot, en l'ambit editorial i de les arts gràfiques, així com en la pintura mural. Destaca aquí la cúpula del Liceo de Noia. Els anys 2005 i 2008, la Universitat de Santiago de Compostel·la i Caixa Nova van acollir, respectivament, dues exposicions antològiques de la seva trajectòria artística. Font: alfonsocosta.es

  • Cotanda Ramón, Ricardo

    Ricardo Cotanda és un artista valencià que, a finals de la dècada dels 80, es va situar com un jove valor de l'escultura espanyola en ser seleccionat per la Muestra de Arte Joven (Madrid, 1987-1989), l'Aperto de la Biennal de Venècia, Confrontaciones (Madrid) i la Biennal de Barcelona. Per bé que el seu ritme expositiu es va ralentir a partir de 1990, les mostres que ha celebrat i protagonitzat amb certa regularitat permeten copsar l'evolució de la seva obra. No obstant això, malgrat les diverses etapes que poden observar-se, el treball de Cotanda presenta algunes constants. L'ús de diferents tipus de tela com a material escultòric i com a superfície sobre la qual inscriure diverses formes seria una d'aquestes constants, així com una certa inclinació per l'objecte. L'artista sent interès per l'objecte, ja sigui en la immediatesa de l'entorn quotidià, en el caràcter fetitxista que la societat li ha anat atorgant o bé en les relectures personals a partir de la significació que determinats objectes han assolit en la història de l'art. Finalment, una altra de les constants en l'obra de Cotanda és el tractament material de les seves obres, sempre amb un aspecte mal·leable, dúctil i sobretot precari, que les fa gairebé intocables. Glòria Picazo

  • Cristòfol Peralba, Leandre

    Leandre Cristòfol neix l'any 1908 a la vila d'Os de Balaguer. A l'edat de 14 anys es trasllada a Lleida per aprendre l'ofici de fuster i ebenista. Durant aquest període compaginarà l'esmentat aprenentatge laboral amb els estudis de dibuix i pintura a l'acadèmia de Justo Almela. Després d'un curt contacte amb l'oli i l'aquarel·la Cristòfol es decanta ràpidament per l'escultura. Els primers volums, que recorden vagament l'obra de Rodin, representen personatges del seu entorn habitual, companys i amics. En aquests moments, l'obra de Cristòfol tendeix a la simplificació de volums en benefici de l'expressivitat. L'artista es troba molt a gust representant caps femenins de marcat tarannà rural (temàtica que li resultava molt propera). L'any 1932 marca un gir en la trajectòria artística de Cristòfol. És el moment en què abandona l'acadèmia i entra en contacte amb un grup de joves artistes (entre els quals cal destacar la figura d'Antoni Garcia Lamolla) amb els quals exposarà a Lleida i Barcelona. No serà, però, fins l'any següent, quan aquest incipient ambient d'avantguarda comença a definir un dels trets més significatius en la trajectòria vital i artística de Leandre Cristòfol, l'alternança entre l'obra figurativa i l'abstracció. L'any 1933 Leandre Cristòfol mostra, en una exposició a Lleida, la seva primera obra abstracta, "De l'aire a l'aire" (1933), peça amb què l'artista dóna testimoni del seu avantguardisme i que inaugura, públicament, el seu vessant no figuratiu. En aquests anys la relació entre Cristòfol i Lamolla es fa més estreta que mai, i a aquesta s'hi afegeixen Enric Crous i Manel Viola. L'afany rupturista i innovador de tots quatre els enfronta obertament amb els preceptes academicistes de la provinciana societat lleidatana del moment, encara poc preparada per assumir els preceptes avantguardistes que començaven a preconitzat Viola i els seus companys. L'any 1935 Cristòfol presenta al Cercle Mercantil de Lleida les obres no figuratives realitzades en el període 1930-1935. Cal destacar "Construcció lírica" (1934) "Monument" (1935) i la desapareguda "Peix damunt la platja" (1935). L'escultor d'Os de Balaguer viu moments essencials per a la seva trajectòria artística, majoritàriament deguts a la interacció amb Crous i Viola, i la revista "ART" (de preceptes eminentment contestataris i avantguardistes). Aquest fet esdevindrà la clau per entendre el seu posterior esclat creador i la seva immersió en el món del surrealisme. Com a coonseqUència d'això, l'any 1936, Cristòfol, juntament amb Viola i Lamolla, participa en l'Exposició Logicofobista que es realitza a Barcelona, culminant així aquella aventura avantguardista que s'inicià, a principis dels anys 30. La mostra es realitza amb el suport de l'Associació Amics de l'Art Nou (ADLAN), i en ella destaca la importància de la representació lleidatana. De l'obra presentada per Cristòfol a l'esmentada exposició cal destacar la ja citada "Peix damunt la platja" (1935), "Nit de lluna" (1935) i "L'aurèola astral i impassible està a punt de sortir" (1936). La possible continuïtat d'aquesta experiència, però, es veurà sobtadament interrompuda per l'esclat de la Guerra Civil, i l'Exposició Logicofobista, que havia de viatjar a Tenerife, desapareixerà per no presentar-se mai més enlloc. La revolta del juliol del 1936 suposa un tall en la trajectòria vital de Leandre Cristòfol, que molt aviat és cridat per l'exèrcit. En acabar la guerra, Cristòfol ha d'abandonar Catalunya i refugiar-se a França. Abans, però, ha amagat tota la seva obra al seu poble natal, Os de Balaguer. Aquest fet propícia que es salvi la gran majoria del seu treball, a excepció de la fràgil "Peix damunt la platja" (1935). L'estada en els camps de refugiats francesos suposa el retrobament amb Manel Viola, que li comunica que uns dibuixos seus, sostrets del seu estudi per uns amics francesos al seu pas per Lleida, camí del front d'Aragó, s'exposen, en aquells a l'Exposició Internacional del Surrealisme que es realitza a Tokio. El retorn a Catalunya suposa, primer, una llarga estada en un camp de treball al Marroc i, posteriorment, l'allunyament de Lleida per instal•lar-se a Barcelona, ciutat on treballarà com a fuster. Comença aquí un període en el qual Cristòfol abandona qualsevol tipus de creació no figurativa, i es dedica de ple a realitzar figures de fusta. La Barcelona dels anys 40 no té res a veure amb la de deu anys enrera, on l'esperit avantguardista omplia tots i cadascun dels racons de la ciutat. Finalment, i després de viure un temps a Madrid, Cristòfol retorna a Lleida. El seu constant deambular serveix, almenys, per forjar importants amistats, que li permetran exposar, l'any 1951 a la I Biennal Hispanoamericana de Madrid; l'any 1952 al Cercle Maillol de Barcelona i el 1957 al Saló d'Octubre de la mateixa ciutat. Totes aquestes exposicions mostren, però, l'obra figurativa de Cristòfol, que renuncia al potencial abstracte amb el qual era reconegut internacionalment. L'any 1953 obté una beca per viatjar a París. La força de tot el que contempla a la capital francesa i el progressiu distanciament dels records de la guerra començaran a impulsar de nou Cristòfol cap a la investigació no figurativa, l'experimentació amb l'objecte trobat, la lírica i, en definitiva, el connectarà novament amb les avantguardes. A partir de l'any 1957 Cristòfol torna a endinsar-se en els camins de l'experimentació, protagonitzant el que esdevindran prop de dues dècades de retorn a la normalitat creativa i personal. Entre 1957 i 1958 realitza la sèrie "Ralentís", descobriment absolutament personal de l'artista i, sens dubte, el conjunt més important des del període 1930-1936. Cristòfol reprèn plantejaments objectuals i connecta amb les idees que havia deixat aparcades a partir de l'any 1936. Aquesta sèrie és l'aportació de Cristòfol a l'escultura que, per innovadora, resultà, en el seu moment, poc valorada. Si Calder va inventar el concepte de mòbil i Àngel Ferrant el desenvolupà per vies objectuals, Cristòfol descobreix les seves troballes dins el moviment constant. L'any 1958 realitza dues sèries noves, Planimetries (1957-1958) i Plans i Volums (1958), un exercici de tempteig de l'artista on poder analitzar les possibilitats espirituals de la recta. Entre l'any 1958 i el 1960 surt a la llum una nova sèrie d'escultures, les "Volumetries" (conjunt que exposarà per primer cop a Barcelona, juntament amb la ja mencionada sèrie del "Ralentí" (1957-1958). Del 1961 al 1963 Cristòfol s'endinsa en l'estudi del ferro a partir de formes ja fetes que troba en els estris del camp de la seva casa d'Os de Balaguer, és la sèrie "Situacions" (1962-1963). A les acaballes dels anys 60, però, Lleida sembla abandonar una mica l'atenció dedicada al seu escultor, i l'artista inicia una intensa relació amb la ciutat de Barcelona, on exposarà bona part dels seus últims treballs, les sèries "Elements Competitius" (1970-1972) i "Forma-Consum" (1971-1972). Els inicis de la dècada dels 80 suposen l'arribada del reconeixement a un treball i a una trajectòria. La crítica especialitzada comença a destacar l'interès de la seva obra, alhora que arriben, també, els premis i les distincions. En aquest sentit cal destacar La Creu de Sant Jordi, atorgada per la Generalitat de Catalunya, i la Medalla al Mèrit de les Belles Arts, atorgada pel govern de l'Estat.Tots aquests factors provocaran una ralentització del procés creatiu de l'artista, sobretot si es compara amb el frenesí del període anterior. Són moments en què realitza una de les seves darreres sèries, "Alfa-Omega-Alfa", conjunt que forma part, íntegrament, de la donació que l'artista feu a l'Ajuntament de Barcelona l'any 1988. En aquest moment el treball de Cristòfol s'exposa a Barcelona -en una exposició monogràfica a la Fundació Miró- Madrid, Berlín, Londres i París. En aquesta última ciutat l'artista participa en l'exposició "Qu'est ce que l'esculpture contemporaine", realitzada al Centre Georges Pompidou, sens dubte la intervenció més important i de major dimensió de Cristòfol (les seves escultures s'exposen al costat de les de Giacometti). L’any 1995 se li atorga el Premi d’Arts Plàstiques Medalla Morera, màxim guardó de la ciutat, que coincideix amb la inauguració de la Sala Leandre Cristòfol, feta per acollir la col·lecció d’obres que l'artista donà a l’Ajuntament de Lleida l'any 1990. Leandre Cristòfol mort l’any 1998 i, un any després, per voluntat expresa de la seva família, la ciutat incorpora al seu patrimoni la resta del seu llegat personal, ampliant-se així la col·lecció inicial i oferint al visitant del Morera, Museu d'Art Modern i Contemporani, la possibilitat de gaudir àmpliament de l’obra del creador lleidatà més important de tots els temps. Francesc Gabarrell

  • Crous Vidal, Enric

    Dibuixant, dissenyador, tipògraf i impulsor de la revista "Art" (Lleida, 1933-1934), la publicació que exemplifica a la perfecció l’afany innovador de Crous dins el món del disseny gràfic i una peça clau en el sorgiment i difusió de les avantguardes a Lleida. Crous era, també, un teòric de l’art que, a traves dels seus escrits aferrissadament reivindicatius, es va vincular ineludiblement a les figures d’Antoni G. Lamolla, Josep Viola i Leandre Cristòfol, amb qui va mantenir una estreta amistat. Exiliat a França com a conseqüència de la Guerra Civil, al país veí va aconseguir veure els seus alfabets fosos en plom i va reeixir especialment en el món de la publicitat i la tipografia, on creà tipus d’impremta com Paris, Flash o l’Ilerda. Ferm defensor d’una grafia arrelada a la tradició mediterrània, va encapçalar el moviment de reivindicació de la grafia llatina i li va construir un corpus teòric únic. Els principals trets estilístics de Crous es troben en tota la seva obra, basada en la creació de formes sintètiques, dinàmiques, decoratives i absolutament personals. Francesc Gabarrell