Cerca

Per page

Ordena per

list | grid

429 items

Badiola, Txomin

Txomin Badiola és un escultor basc. Llicenciat en Belles Arts per la Universitat del País Basc, institució on va exercir com a professor entre 1982-1988. És un dels fundadors de l'Associació d'Artistes Bascos, i a finals de la dècada dels 80 va comissariar diverses exposicions. A més, va formar part del grup Nueva Escultura Vasca, que va contribuir a la renovació de l'art a Euskadi i a l'estat espanyol del tombant de la democràcia. El 1989 es va traslladar a Londres i entre 1990 i 1998 es va instal·lar a Nova York per centrar-se en la seva carrera artística. Retornat a Bilbao es va reincorporar a la tasca formativa, col·laborant amb Arteleku i el MUSAC tot impartint uns tallers i cursos de creació contemporània que amb el temps s'han demostrat essencials per a la confirmació d'una nova generació d'artistes bascos. Els seus primers treballs —pictòrics— poden ser adscrits al moviment minimalista. Posteriorment comença a treballar l'escultura amb un caràcter constructiu relacionat amb dos artistes de referència pels artistes bascos d'aquell moment com foren Joseph Beuys i Jorge Oteiza. Durant la seva estada als Estats Units la seva obra evoluciona unint diferents llenguatges i presenta una voluntat més narrativa, tot combinant diferents suports i mitjans expressius per interactuar amb l'espectador. Considerat en un principi com un dels artistes renovadors de l'escultura basca, actualment gaudeix d'una posició molt destacada al panorama artístic espanyol. Font: Viquipèdia
Baiget Piqué, Òscar

Pintor, gravador i dissenyador. La seva formació artística s’inicià de forma autodidacta amb el dibuix i l’aquarel·la per passar més tard, el 1993, a la pintura a l’oli, tècnica que decidí perfeccionar amb el mestre restaurador i pintor Josep Antoni Ferrer. Dos anys més tard s’endinsà en el terreny del gravat al metall i linòleum de manera autodidacta, posteriorment també es formà en fotografia i en els últims anys també ha experimentat amb l'escultura en ferro. Ha exercit com a dissenyador publicitari i decorador d'interiors per a empreses de l'àmbit privat, ha estat reconegut amb diversos premis i ha protagonitzat diverses exposicions, principalment en sales de Ponent. Eva Rodríguez Yllana
Balasch Solanes, Jordi

Dibuixant, ilustrador, aquarel.lista i artista plàstic. Més conegut com a dibuixant de premsa, comença a dibuixar al diari "Segre" de Lleida l’any 1986, amb una tira anomenada “Benito Sidral, reportero total”. Al mateix diari publica “L’home del Sofà”, un complement a les informacions sobre la programació de la televisió. L’any 1989 passa a dibuixar al diari "La Manyana" de Lleida, on realitzarà un dibuix diari de crítica local a la pàgina d’opinió fins l’any 2005. Durant tot aquest temps realitza altres il·lustracions pel mateix diari, i segueix explotant el personatge que apareixia al diari "Segre". Publica tres llibres: “Byològic”, que representa la relació entre l’home i la natura a la jungla selvàtica en clau d’humor, "Zaping”, un recull de vinyetes de “L'home del sofà”, i "Marracades”, un recull dels acudits de premsa diaris sobre la política lleidatana durant els anys 1993 al 1994. També ha publicat al diari barceloní "Brusi". Font: lleida.com
Ballester, Juan Pablo

Juan Pablo Ballester va néixer a Camagüey i es va formar en art a les principals escoles del país (Escuela Elemental de Arte de Camagüey, Escuela Nacional de Arte de la Habana i Instituto Superior de Arte de la Habana). Fou a Cuba on va iniciar la seva trajectòria expositiva, fonamentada en la fotografia. Inicialment els seus treballs feien referència a la realitat cubana, però amb el pas del temps va focalitzar l'atenció en els canvis culturals, socials i polítics del seu país. L'any 1994 s'instal·là a Barcelona, i a partir de llavors el seu treball es va anar distanciant progressivament de referències biogràfiques i va anar endinsant-se en el treball dels estereotipus, tot fent col·lidir universos aparentment oposats en les seves fotografies, entre les que destaca especialment la sèrie "En ninguna parte". Glòria Picazo
Barberà Farré, Josep

Josep Barberà fou pintor, dibuixant i cartellista especialitzat en la tècnica de l’aquarel·la. La seva figura, que cal situar entre els grans paradigmes de l’ambient artístic lleidatà de postguerra, ha estat tradicionalment lligada al grup de Josep Benseny, de qui era cunyat, però també se situa al costat d’alguns dels principals artistes vinculats a l’Escola del Cercle de Belles Arts, sobretot Leandre Cristòfol i Ernest Ibáñez, amb els quals mantingué una estreta amistat. Aquesta relació i el fet de situar-se sempre un xic a l’ombra d’alguns dels noms més reconeguts de la tradició artística lleidatana fa que Barberà sigui un creador encara per descobrir, sobretot en la seva vessant de fotògraf, tot i l’important paper protagonitzat en la recuperació cultural de Lleida i en la fundació del Cercle de Belles Arts. Francesc Gabarrell
Bartoletti, Josep

Josep Bartoletti fou un pintor i dibuixant lleidatà, fill del marbrista italià Farruccio Bartoletti, que tingué taller a la Rambla de Ferran de Lleida a principis del segle XX. Com a il·lustrador es responsabilitzà de l'aparell gràfic de la revista Lleida entre 1927 i 1929, i també es dedicà al dibuix publicitari. L'any 1930 va participar a l'exposició del grup Cau d'Art, i també va presentar obra a les exposicions-concurs de primavera dels anys 1934 i 1935. Després de la Guerra Civil reprengué la seva activitat com a pintor i decorador i mantingué una escola de dibuix i pintura al número tres del carrer de Magdalena, on, entre d’altres, Miquel Roig Nadal en fou alumne. Juan Manuel Nadal Gaya
Barzaghi, Francesco

Francesco Barzaghi va néixer a Milà l’any 1839. Va estudiar a l’Acadèmia de Brera, on va aprendre les tècniques de l’escultura. En la seva obra destaca la interpretació de temes al·legòrics, com la Deessa de les Flors i Friné, que presentà a París el mateix any de la seva realització, el 1867. També és l'autor d'obres amb temes de caràcter sagrat, com les realitzades l’any 1865 per al Duomo de Milà, i les escultures de Tomàs i Bartomeu que va dur a terme el 1870 per a la Catedral de Bèrgam. L’any 1880 va començar a impartir docència d'escultura a l’Acadèmia de Brera, una tasca que va desenvolupar fins l’any de la seva mort, el 1892. Brenda Llobera
Basurama

El col·lectiu Basurama va néxier a l'Escola d'Arquitectura de Madrid l'any 2001 com una iniciativa més d'un grup informe d'estudiants. Durant tres anys va desenvolupar les seves acrivitats gairebé exclusivament en aquell espai sota el format de festival. A poc a poc aquest format va anar evolucionant i ampliant-se fins que va necessitar sortir de l'àmbit universitari. L'any 2004, amb la seva primera exposició en un centre cultural, el col·lectiu es va consolidar i va començar a obrir definitvament el seu àmbit d'estudi i actuació, tot cercant la manera d'establir-se com una plataforma pluridisciplinar on diferents personatges de l'entramat social entren en contacte i treballen junts. Basurama ha realizat activitats en diferents llocs, com Brussel·les, Sant Sebastià, Sao Paulo, Linz, Caraques, Palma de Mallorca, Bogotà o Valdemoro, i té la seva base a Madrid. Actualment el col·lectiu el conformen Yago Bouzada Biorrun, Benjamín Castro Terán, Albert Nanclares da Veiga, Juan López-Aranguren Blázquez, Ruben Lorenzo Montero, Manuel Polanco Perez-Llantada, Pablo Rey Mazón i Miguel Rodríguez Cruz. Glòria Picazo
Batlle Campderrós, Josep

Pintor autodidacta, va començar des de molt jove a practicar el dibuix i la pintura. A Barcelona va conèixer Joan Vila Puig i Rafael Benet. Aquest darrer fou qui l'aconsellà que es retrobés amb el paisatge de la Segarra, reflectit amb gran claredat, sensibilitat i serenor en bona part de les seves obres. Tot i la seva identificació amb les terres que el van veure néixer, i on va produir la fracció més important de la seva obra, també va pintar marines a Blanes i a Mallorca, i va passar temporades amb la seva germana a Castella, on va elaborar diversos paisatges. Va participar al Saló Monjuïc de Barcelona el 1933 i la seva obra va ser presentada també a Lleida, a l’exposició de final de curs de l’Escola de Belles Arts de l'any 1949 i a la col·lectiva “Un segle de pintura lleidatana" de la Galeria Terra Ferma el 1977. Quinze anys després de la seva mort, l'any 1978, se li va dedicar una exposició antològica a Cervera. Juan Manuel Nadal Gaya
Bayona Fernández, Albert

Artista visual, docent i promotor cultural. Els treballs d'Albert Bayona en el món de la creació artística incorporen diferents disciplines, com la pintura, el dibuix, la, fotografia, el vídeo, les tecnologies digitals i la música. Format com a dibuixant projectista, va assistir a les classes de Leandre Cristòfol i Víctor Pérez Pallarés a l'Escola del Cercle de Belles Arts deLleida. L'any 1985, després d'una època dedicada a viatjar arreu del món, s'instal·la definitivament a Lleida. Des del 1986 exerceix de professor a l'Escola Municipal de Belles Arts (actual Escola d'Art Municipal Leandre Cristòfol) assumint-ne la direcció entre els anys 1995 i 2000. Una època especialment activa com a promotor cultural i artístic en què Bayona participa en l'organització de les diverses edicions de les Beques "Entrega" als nous creadors (Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Lleida) i dirigeix la programació expositiva de la Galeria Periferiart i de les sales d'exposició municipals del Roser i de la Plaça Sant Joan. També coordina els Tallers d'Art de Montesquiu a Lleida, i exerceix les funcions de codirector de la Mostra de Cinema d'Animació de Lleida, Animac. A finals dels anys vuitanta, despres de consolidar-se com a pintor, Bayona avança cap a l'art digital i les noves tecnologies. Des d'allí explora el seu interès pel paisatge, la transformació del territori, la contradicció i l'oposició de conceptes, en una obra cinematogràfica que reflexiona sobre els mecanismes d'engany i percepció del mitjà audiovisual. De manera individual o col·lectiva, Albert Bayona ha presentat els seus treballs en espais com ara el MACRO (Museu d'Art Contemporani de Roma), el Taipei Fine Arts, el Centre d'Art La Panera, el Morera, Museu d'Art Modern i Contemporani de Lleida, el Centro Cibeles, la Petite Gallerie, Hangar Centre de producció i recerca, l'ACVIC, el Centre d'Art Contemporani de Glasgow, l'Ex-New Centre d'Art Contemporani de Sulbiate, el Centre d'Arts Santa Mónica o el Torrance Art Museum. I ha mostrat les seves obres en diferents fires i festivals, com ara ARCO, Videoformes, SplitInternational Festival, LOOP Festival, Athens Digital Arts Festival, Madatac, Muces Muestra de CineEuropeo, FILE Video Art o l'Open Panoràmic. Els seus treballs formen part de la Col·lecció Nacional d'Art Contemporani de la Generalitat de Catalunya, del catàleg de la distribuïdora de vídeo art HAMACA o del fons de la biblioteca i centre de documentació del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia. El 1985 va obtenir el segon premi al “ XXIV Premi Internacional de Dibuix Joan Miró” (Fundació Joan Miró) amb l'obra "Variacions sobre una estètica racional", exposada l'any 1986 al Taipei Fine Arts Museum. El 2008 l'obra "Monday to Friday" fou distingida amb el Premi Vasudha al millor curt sobre Medi Ambient a l'International Film Festival of India-Goa. El 2014 obté un Accésit al VII Premio Videoarte, El Almacén de las Artes, Astillero,Cantabria. El 2016 el curt "Cosmonaut" fou seleccionat per formar part de la secció oficial de la Muestra de Arte Audiovisual Digital y Tecnologías Contemporáneas (MADATAC), celebrada a l'espaid'art contemporani Centro del Palacio Cibeles de Madrid. El 2021, l’obra "Pietro 8" fou distingida amb la Menció especial del jurat al Samskara Internacional Film Festival de Dehradun, India. Amb l'obra "Pandemia" ha ontingut, el 2021, el Premí "Outstanding Achievement Award" al World Film Carnival de Singapore i al TIFF. Tagore Internacional Festival de Bolpur, India. I el 2022, el primer premi al Festival de Cinema de Culte de Calcuta. Font: Vikipèdia
Beà Font, Josep Maria

Josep Maria Beà és un autor de còmics, il·lustrador, novel·lista i editor que es va formar a l'agència Selecciones Ilustradas, i que va destacar pels seus còmics de terror, editats per l'editorial Warren Publishing a la dècada de 1970, i pels còmics de ciència-ficció i de fantasia d'arrel surrealista de principis de la dècada de 1980. Va ser, al costat de Carlos Giménez, Enric Sió, Esteban Maroto i Jordi Bernet, un dels renovadors del còmic espanyol. També va ser el primer autor espanyol a desenvolupar i dibuixar els seus propis guions als Estats Units. Va signar algunes de les seves obres amb variacions del seu nom com ara José Beá, José Mª Beá i amb pseudònims com Norton o Sánchez Zamora, mitjançant els quals va abordar el còmic eròtic o el còmic policíac. Josep Maria Beà és un dels autors essencials i més importants del boom del còmic adult a Espanya Font: Viquipèdia
Bea Pelayo, Luis

Pintor espanyol de retrat i paisatge. El 1925, arran de la mort del seu germà, va heredar el títol de Marquès de Bellamar. Acadèmic de San Luis de Saragossa des de 1928, va ser condecorat amb la gran placa de l'Acadèmia Hispanoamericana de Cadis, de la qual n'era membre des de 1925. Les seves referències artístiques de l'època són escasses, com també va ser molt rara la seva participació a les Exposicions Nacionals. Va viure durants uns anys a París on, a partir de la seva amistat amb Eduardo Chicharro, es va relacionar activament amb la colònia d'artistes espanyols establerts a la capital francesa i va establir contacte personal amb Sorolla i Benedito. Realitzà alguna incursió en el món de la fotografia. Ell és l'autor, de fet, de la vista parcial de l'estudi de Carlos de Haes que es va publicar a La Ilustración Española i Americana el 1899. A més, fou col·leccionista d'obres d'art, i el 1948 va donar la seva col·lecció de pintures al Museu de Belles Arts de Còrdova. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
Beltrán, Erick

Erick Beltrán és un artista establert a Barcelona. El seu treball s'articula a partir de múltiples investigacions encaminades a entendre, analitzar i qüestionar els mecanismes que estructuren els discursos científics, filosòfics, polítics, econòmics i culturals de la societat actual. A partir dels seus projectes queda clar que disposa d'una gran capacitat per abraçar diferents àrees de coneixement i que, després d'estudiar-les a fons, ens les retorna a través d'instal·lacions formades per infinites capes conceptuals, formals i tècniques, com ara arxius, diagrames, mapes conceptuals, dibuixos, textos, escultures, etc. Els seus treballs tenen ambició intel·lectual, emergeixen d'una insaciable set d'erudició que aspira a bastir un coneixement universal. Antoni Jové
Benseny Piñol, Josep

Testimoni compromès de continuïtat entre l’abans i el després de la Guerra civil, Josep Benseny (Lleida, 1914-1952) fou un artista pont entre aquest dos moments cabdals de la nostra història, i un protagonista clau en la represa artística dels anys quaranta, i en la fundació del Cercle de Belles Arts de Lleida l'any 1947. Com a conseqüència directa d’una situació sociopolítica que imposava una ruptura total amb el passat, i en absència dels mateixos protagonistes de l’avantguarda, la figura i l'obra i de Josep Benseny —encara lligades al període de modernitat anterior— sobresurten de la resta i esdevenen punts de referència natural en un panorama artístic completament desolat. L’experiència i el mestratge pictòric que aporta estimularan a tota una nova generació d’artistes que, al llarg de la dècada dels cinquanta, parlaran amb veu pròpia i impulsaran el camí cap a la renovació del panorama artístic lleidatà. Tot i que la seva obra pictòrica no va superar mai els límits del concepte de realitat representada amb tècniques heretades dels impressionistes —única forma d’expressió plàstica relativament moderna acceptada pel franquisme— el singularitzava una excepcional capacitat de reflectir l’emoció artística i la pròpia personalitat. La seva mort el 1952 posava fi a una curta trajectòria sense la qual, però, resulta molt difícil explicar el món artístic durant la postguerra lleidatana. Francesc Gabarrell
Benvenuti, Augusto

Augusto Benvenuti fou un escultor italià, nascut a Venècia i especialment actiu al Vèneto. Va nàixer en el si d'una família modesta i va aprendre l'ofici de la mà del seu pare, xilògraf. Entre les seves obres destaquen el monument a Giorgione (Castelfranco Veneto, 1878), el monument a Vittorio Emanuele (Vicenza, 1887), el monument a l'exèrcit (Riva degli Schiavoni de Venècia, 1885), el monument a Garibaldi (1887, Venècia) o una escultura titulada "Berta che fila", exposada a Viena l'any 1888 i que va pertànuer al senador Alessandro Rossi de Schio. A més, és l'autor de les escultures de la façana del teatre de Rijeka i de diversos busts de bronze. Va morir, en extrema pobresa, el febrer de 1899. Font: Viquipèdia
Bermejo, Karmelo

Tot i néixer a Màlag, Karmelo Bermejo viu i treballa a Bilbao. Allà es llicdncia en Belles Arts l'any 2006 (Universitat del País Basc). Des de la ironia o el cinisme, l'artista duu a terme diverses accions encaminades a donar visibilitat i a qüestionar els mecanismes que articulen el capitalisme. El seu posicionament crític no va encaminat a enderrocar el sistema econòmic vigent, sinó que treballa des de la consciència del triomg de la política de mercat, lluny de postulats utòpics i d'organismes optimistes. El seu treball en ocasions ratlla el nihilisme, però no s'hi precipita; encara hi ha marge per subvertir el sistema, no des de discursos redemptors que confien en l'art com a via per transformar i oxigenar la societat, sinó mitjançant el sabotatge i el malbaratament dels recursos. Entre les seves exposicions individuals destaquen "Ostentación y gasto improductivo (Centro Cultural Montehermosos, Vitòria, 2007), "Geist" (El Ojo Atómico, Madrid, 2006) i la celebrada a la Galeria Marlborough amb motiu del Premi de Fotografia El Cultural del Mundo (Madrid, 2006). Entre les seves exposicions col·lecctives cal remarcar "No future" (Bloomberg Space, Londres, 2007), "Artefactos y Decibelios" (Can Felipa, Barcelona, 2007), "Málagacrea" ( Centro de Arte Contemporaneo de Malaga, Màlaga, 2006) i "Entornos próximos" (Artium, Vitòria, 2006). Ha rebut els premis Injuve (2007), la beca Intermediae (2007), el premi Adquisición del Museu de Pollença (2007) i Ayudas a la Crecaión del Centro Cultural Montehermoso (2006). Glòria Picazo
Bernadó Tarragona, Jordi

Jordi Bernadó és un fotògraf lleidatà establert a Barcelona. Va cursar estudis d'arquitectura a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (ETSAB) i fou membre de l'equip editorial de la revista Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme del Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya (COAC) des de 1990 fins a 1999. La seva obra fotogràfica està lligada a l'arquitectura i els viatges, dues constants bàsiques a la seva trajectòria creativa. En aquest sentit, Bernadó ha manifestat que va arribar a la fotografia per atzar, en tant que aquesta disciplina li serveix de mitjà per decodificar, definir i comprendre millor l'arquitectura, l'urbanisme i les relacions entre els elements capturats a cada imatge. No obstant això, les seves fotografies incorporen grans dosis de narrativa, contrastos i ironia, cercant sorprendre l'espectador. El seu interès pel paisatgisme l'ha dut a treballar amb el format horitzontal panoràmic, usual dins de la tradició del paisatge pictòric, però que en l'obra de Bernadó s'allarga per trencar l'harmonia mostrant una clara influència del llenguatge cinematogràfic. Aquestes imatges, de gran format, són captades des d'un punt de vista completament frontal, oferint un llenguatge visual tranquil i objectiu, on l'escenificació resulta secundària. En molts casos, les seves fotografies són presentades per parelles contraposades de manera que l'espectador pugui descobrir una tercera imatge a partir de la relació entre les dues primeres. Jordi Bernadó va guanyar la Beca Fotopress el 1993 i la Beca Endesa X el 2007. La seva obra forma part de col·leccions d'art públiques i privades com ara les de la Fundació "La Caixa", la Fundación Telefónica, la Bibliothèque Nationale de France, i el Banc Sabadell entre d'altres. Els seus treballs s'han exposat en exposicions individuals i col·lectives com ara l'Artist Space a Nova York, la Galeria Vu’ a París, la Galeria Senda a Barcelona o el Palazzo della Ragionne a Milà, entre moltes altres. Ha publicat més de 20 llibres entre els quals destaquen "Good News+ always read the fine print" (guanyador del Premi Laus, 1999), "Very very bad news" (guanyador del premi al millor llibre de fotografia de Photoespaña 02 i del premi al millor llibre d'art del Ministerio de Cultura el 2002) i "True Loving and other tales" (seleccionat com un dels millors llibres de fotografia de Photoespaña 07), per mencionar-ne només alguns. Font: Viquipèdia
Bernat, Roger

Roger Bernat és un dramaturg barceloní, emmarcat en el que hom coneix com teatre participatiu o inmersiu. Va iniciar la seva formació en el camp de l'arquitectura, des d'on va sentir interès pel teatre. Va estudiar Direcció i Dramatúrgia a l'Institut del Teatre de Barcelona, graduant-se l'any 1996. L'any següent va fundar General Elèctrica —amb Tomàs Aragay, entre d'altres—, un Centre de Creació per al Teatre i la Dansa que va estar en funcionament fins l'any 2001 tanca. Ha dirigit i creat projectes teatrals com "10.000 kg" (Premi Especial de la Crítica 96/97); "Confort Domèstic" (Premi de la Crítica al Text Dramàtic 97/98), "Àlbum", "Trilogia 70", "Bones Intencions", el cicle "Bona Gent", "LA LA LA LA LA", "Amnèsia de Fuga" o "Tot és perfecte". El 2008 va començar a crear espectacles on el públic ocupa l’escenari i es converteix en protagonista, com Domini Públic (2008), Pura coincidència (2009), La consagración de la primavera (2010), Please, Continue: Hamlet (2011), Pendiente de voto (2012), Desplazamiento del Palacio de La Moneda (2014), Numax-Fagor-plus (2014) o We need to talk (2015). L'any 2017 va participar a la Documenta 14 amb la peça "The place of the Thing", i aquell mateix any fou guardonat amb el Premi Sebastià Gasch d'Arts Parateatrals. Font: Viquipèdia
Bernet Cussó, Jordi

Gran mestre del còmic en blanc i negre, Jordi Bernet és l'autor de sèries icòniques del còmic com "Kraken", "Andrax", "Torperdo 1936" o "Clara de noche". Autor de reconegut prestigi en el dibuix realista, està influenciat pels grans clàssics americans com Milton Caniff, Noel Sickles, Frank Robbins o Alex Toth. Comença treballant en els còmics de l'Editorial Bruguera amb el personatge de "Doña Urraca", heretada del seu pare, "Jorge" (Miguel Bernet). Ben aviat abandona aquest encàrrec per embarcar-se a l'escola francobelga, el mercat anglès a mitjans dels anys seixanta i l'alemany durant els anys setanta, amb obres de fantasia heroica com “Andrax”. Els anys vuitanta suposen una de les dècades de major producció per a Bernet, gràcies al boom del còmic per a adults i un mercat ple de revistes: "1984", "El Vibora", "Totem", "Cimoc", "Comix Internacional", "Cairo" o "Creepy". Aquesta última acull el naixement de "Torpedo 1936", una sèrie plena de comicitat i violència, amb un gàngster anomenat Luca Torelli que Bernet dibuixa després de la marxa d'Alex Toth. L'obra suposa un èxit internacional immediat i li dóna el reconeixement professional de públic i crítica. Entre altres editorials internacionals, Bernet ha treballat, també, per la nord-americana DC Còmics. Font: Tebeosfera
Bernet Toledano, Miquel

Miguel Bernet Toledano és el pare del també dibuixant, Jordi Bernet. Tot i que en els seus inicis, quan feia quaderns d'aventures o contes de fades per al segell Ameller signava com a Bernet, quan s'endinsa en el camp de l'humor gràfic, on adquirirà el major reconeixement, signarà els seus treballs com a "Jorge", en una clara referència al seu fill. En acabar la guerra, i després de dibuixar en diveres publicacions realistes, comença a treballar a la revista "Pulgarcito", publicació per a la qual dibuixa les sèries de Melindro Gutiérrez, un rodamón i pobre de solemnitat, i Leovigildo Viruta, un home normal i corrent condemnat al fracàs. El 1948 crea el seu personatge més recordat, Doña Urraca, una vídua malèvola i tòxica, que recollia tot el mal comportament que el règim franquista permetia mostrar durant la terrible postguerra. Jorge va dibuixar a moltes capçaleres de Bruguera dins el terreny de l'humor, com ara "El DDT" o "Can Can", o en el camps dels conrtes de fades, com "Rosita", "Sissi" o "Caputxeta". Cap a finals de la dècada dels cinquanta segueix dibuixant sèries de dones amb un costat sinistre, com Margarita Gutiérrez o Doña Filo, i destaca pel seu interès en l'humor adult de caire britànic, que va desenvolupar a la revista "Pepe Cola" signant com a Lucas. Francesc Gabarrell
Beruete Moret, Aureliano de

Pintor, crític, col·leccionista i polític liberal. Va ser un dels paisatgistes destacats del panorama pictòric a Espanya i es va convertir en un dels primers representats peninsulars de l’anomenat impressionisme espanyol. Procedent d’una família acomodada, estudià al Col·legi Internacional (connectat ideològicament amb la futura Institución Libre de Enseñanza, de la qual serà fundador l’any 1877). Va alternar els seus estudis de dret a la Universitat Complutense, doctorant-se finalment i exercint de polític liberal entre 1871-1872, amb els de pintura a l’Escola de Belles Arts de San Fernando, on va ser deixeble de Carlos de Haes i company de Jaume Morera, i on es va iniciar en la pintura a l’aire lliure, esdevenint un dels ferms defensors del corrent realista i del pensament positivista vinculat a la generació del 98. Precisament la seva vinculació amb Giner de los Ríos i la Institucion Libre de Enseñanza el dugué a reivindicar la pintura clàssica espanyola, sobretot els fons de les pintures de Velázquez (com a crític d’art va escriure una monografia bàsica sobre aquest pintor) i les vistes de Toledo del Greco, a la recerca d’una pintura nacional autèntica, d’unes senyes d’identitat pròpies, que enllaces la modernitat europea amb la tradició espanyola més profunda i també més desconeguda. Beruete va pintar nombroses regions espanyoles, en particular Madrid i els seus voltants i les ciutats històriques de Castella, tot defugint el tractament pintoresc i interessat més aviat en la captació de la llum i l’atmosfera, a la recerca d’un paisatge més genuïnament espanyol, que identificaven amb el de l’Espanya central, el de Castella. Són composicions refinades, de cromatisme delicat i clar, que conjuguen en certa manera el realisme amb una idealització poètica gràcies a l’estudi de l’atmosfera i les seves qualitats, molt influït per Velázquez i Goya. Jesús Navarro
Besora Oró, Eugènia

Pintora, escultora i dissenyadora graduada en joieria a l'Escola Massana i llicenciada en Belles Arts, en l'especialitat d'escultura, a l'Escola Sant Jordi de l'UCB. Tot i que ha creat obres pictòriques i escultòriques, Besora se centra en el disseny de joies, aspecte en què destaca per la seva originalitat en el tractament dels materials nobles i la combinació que realitza amb altres materials com el paper. Ha presentat els seus dissenys i treballs en diverses exposicions, tant individuals com col·lectives, principalment en territori català. Eva Rodríguez Yllana
Bestué, David

David Bestué és un escultor barceloní, llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Al llarg de la primera dècada del 2000 va treballar al costat de Marc Vives a la formació Bestué/Vives, participant a la Biennal de Venècia de 2009. La seva obra té un component poètic destacat i combina tècniques com l'escultura, el vídeo i la fotografia. Al voltant de 2010 va emprendre la seva trajectòria en solitari, que l'ha portat per espais expositius tant de Catalunya com de l'estranger, a més de ser artista en residència a Gasworks (Londres, 2010) i a de_sitio (Mèxic DF, 2013). Entre els seus treballs recents destaquen publicacions centrades en la revisió crítica de la postmodernitat, les avantguardes i els formalismes del segle XX, sobretot en l'àmbit de l'arquitectura i l'enginyeria. Esther Solé
Bilbao Martínez, Gonzalo

Gonzalo Bilbao va ser un pintor sevillà que s'inicià en el dibuix, tot estudiant al mateix temps Dret i Música. Finalitzats els seus estudis el 1880, acompanyà a José Villegas en el seu viatge a Roma, visitant igualment París, Nápols i Venècia. L'any 1885 retorna a Espanya i recorre Sevilla, Toledo i Segòvia, ciutats preferides pels seus pinzells. Cap al 1888 viatjà al Marroc, tractant de captar noves escenografies d’inspiració orientalista, aleshores tant de moda en la pintura espanyola. La seva obra abarca un variat nombre de registres (pintura d'història, mitològica, al·legòrica i religiosa) però allò que el distingí va ser la pintura vinculada al realisme social, en les seves dues variants: el quadre d’escena melodramàtica que triomfava als certàmens oficials de les Exposicions Nacionals de Belles Arts, i el que té com a tema el món laboral del camp, la fàbrica o el taller, no exempt de certs components regionalistes al barrejar el retrat de l’activitat laboral amb un cert folklorisme. Les dues obres paradigmàtiques en aquest sentit són “La siega” (1894), un quadre de gran format, que representa a tot un grups de jornalers del camp segant blat sota un tòrrid sol d’estiu. Juntament amb la temàtica de l’obra s’observa una gran preocupació pel paisatge i per copsar els efectes lumínics d’un sol enlluernador, que l’emparenten amb la pintura de Sorolla. L’altra obra que li procurà un gran èxit social, sobretot en la seva terra natal, és “Las Cigarreras en la fàbrica de tabacos de Sevilla” (1915), on canvia la pintura a l’aire lliure per la d’un gran estudi d’interior que l’emparenta amb algunes realitzacions de Velàzquez. Aquesta obra i les diferents variants que realitzà, sobretot de les cigarreres, el relacionen amb els tipus femenis produits per Ramon Casas, i són un clar exemple de la reapropiació dels temes de la pintura de costums que eleva a la categoría de tipus popular i que el relacionen directament amb el regionalisme pictòric que proliferà al llarg de les primeres dècades del segle XX. Jesús Navarro
Biosca Biosca, Josep

Josep Biosca és un dels escultors lleidatans més desconeguts, tot i que la seva obra esdevé un dels pocs testimonis de la petjada noucentista en el panorama de Ponent. Nascut a Albatàrrec, realitzà els seus estudis primaris a Lleida i aprengué dibuix amb Lluís Izquierdo. En aquesta primera època féu amistat amb Paco Mercè i Miquel Viladrich. El 1918, però, es traslladà a París per treballar al taller de Gustau Violet, un dels escultors més importants de la Catalunya Nord, a qui acompanyà a Ceret, on conegué a Joan Gris i Manolo Hugué. Ceret era aleshores l'epicentre de l'art de l'època, un punt de trobada on Picasso, Braque, Gris, Herbin i Manolo Hugué intercanviaren les seves recerques cubistes. Alhora però, aquests brots avantguardistes convivien amb l'ideari noucentista, proper en els seus plantejaments plàstics al "retorn a l'ordre", amb la figura emblemàtica d'Arístides Maillol, exponent escultòric de la representació vital i rotunda de la feminitat genuïnament mediterrània. Precisament, Biosca va conèixer Maillol cap a l'any 1921 a Perpinyà i treballà uns tres anys al seu taller, rebent una important influència de l'artista rossellonès. Posteriorment, Biosca aconseguí afermar-se individualment exposant al Saló dels Independents amb notable èxit. La crítica de l’època destacà l’equilibri de masses i formes com a elements fonamentals de les seves escultures en marbre, bronze i terra cuita. L’ocupació alemanya l’obligà a retornar a Catalunya on es dedicà a la restauració de l’obra escultòrica del Monestir de Poblet, treball que continuà a Roma per a l’odre del Cister. Jesús Navarro