L’any 1994, Rosa Siré presentava a la Fundació “La Caixa “ de Lleida una exposició titulada “L’altra llum”. La mostra, comissariada per Teresa Camps Miró, professora del Departament d'Art i Musicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, va significar un gir important en la producció artística de Rosa Siré, que per primer cop s’endinsava conceptualment en les tres dimensions, amb una obra molt propera a l’escultura.
“L’altra llum” mostrava tot un seguit de peces construïdes amb materials diversos, com ara la fusta, el metall i el metacrilat, que, per acció de la llum exterior, generaven una sèrie de jocs de llum i ombra damunt la fusta manipulada laboriosament. A partir d’aquesta base, Rosa Siré construeix una atmosfera peculiar que juga amb molt pocs elements bàsics: la relació llum-ombra com a concepte únic i total, i la mateixa presència del suport com a element físic necessari que fa possible la visualització de l’objecte artístic. El suport es la fusta, llimada i polida, pintada amb colors neutres (bàsicament blanc industrial) en una voluntat d’ocultar-la, conscientment i asèpticament, per convertir-la en una superfície de projecció. Les obres d’aquesta sèrie es divideixen en dos grans grups: les peces de llum i les peces d’ombra. Les primeres generen la seva pròpia il·luminació per dotar els objectes tridimensionals d’una perspectiva arquitectònica. Les segones capten la llum de la sala per crear noves figures a partir de les formes que elles mateixes generen.
Francesc Gabarrell
A l’obra A on ho poso? Francesc Torres solidifica i ordena cronològicament, en mode estratigràfic, un compendi d’algunes de les principals obres del pensament humà occidental —des de l’antiguitat (PLATÓ. La República) fins a la modernitat (MARCUSE. Eros and Liberation)— per situar-lo damunt un carro de biblioteca i plantejar-nos la pregunta on col•loquem, avui en dia, tot aquest llegat.
Francesc Gabarrell
Aquest vídeo de Jordi Colomer va suposar el pas a una nova etapa de la seva trajectòria artística en la mesura que culminava el seu treball com a escultor. En aquest procés de canvi es fa palès un especial interès pel cinema alemany i d’entreguerres, en què objectes i decorats, juguen un paper rellevant. Aquest vídeo ens situa davant una ciutat irreal, que ell muntà al seu estudi amb fustes, claus i altres materials de rebuig. La precarietat i la humilitat dels materials, i el caràcter efímer d’aquesta arquitectura, però, té prou força per fer-nos partícips, gairebé físicament, d’un viatge nocturn a través de tota una trama urbana desconeguda i imprevisible.(G.P.)
Retrat d'un home de cos sencer estès a terra. Té el braç esquerra recolzat a terra i el cap lleugerament aixecat. Té el tors nu i de cintura per avall està cobert amb roba.
L’any 1903 Joan Llusà Puig, un empresari vinícola de Barcelona, convocava un concurs de plafons decoratius, les bases del qual estipulaven que els artistes que hi volguessin participar havien d’inspirar-se en cinc assumptes concrets. Entre aquests, l’artista Baldomer Gili i Roig va escollir el tema que portava per títol La repugnant tracta de blanques, vergonya dels pobles civilitzats. Es tractava d’una temàtica complexa i nova alhora, ja que encara que el fenomen del comerç i l’explotació sexual de dones era molt antic, fou a finals del segle XIX i començaments del segle XX que es va començar a considerar com un veritable problema social en que calia intervenir.
Gili Roig va escollir una interpretació al•legòrica. Sota el títol d’Abisme l’artista construí el que podríem denominar una paràbola sobre les conseqüències de la luxúria i la vida frívola, construïda a partir de la representació d'una escena de caire mitològic on unes nimfes són seduïdes per sàtirs, temptades amb tresors, i arrossegades en una profunda i abismal rasa. Aquests sàtirs reben l’ajuda de Canídia, una dona embruixada que impedeix que les nimfes puguin sortir del seu captiveri. La resolució formal de l’obra apuntava a un dels aspectes més significatius en aquells anys de la producció pictòrica de Gili i Roig, l’al•legoria simbolista com una variant temàtica, que no formal, de l’eclecticisme que caracteritzava el global de la seva obra.
L’esbós va guanyar el primer premi i Gili Roig va començar a treballar en l’obra definitiva, primer a Roma a partir del 1904, on gaudia d'una pensió de formació concedida per la Diputació de Lleida, i posteriorment, a Barcelona, on va enllestir el quadre el 1905. El mateix promotor del Concurs, Joan Llusà Puig, va adquirir l’obra. Més tard, seria el seu fill el que vendria l’obra als llavors propietaris del Palau Novella, els senyors Abadal i Simón. En aquest moment la tela és desclava del bastidor i s’encola, enganxant un afegitó, directament sobre el guix de la paret per tal d’ocupar el lloc d’un gran mirall decoratiu en la Sala Noble. Segurament per aquesta raó, l'obra ha sobreviscut fins a l’actualitat als nombrosos propietaris de l’edifici i als espolis als quals s’ha vist exposat durant la seva llarga existència. L’obra fou finalment desenganxada i donada al Museu d'Art Jaume Morera
Jesus Navarro
Obra inserida plenament en l’etapa informalista de Jaume Minguell, com a integrant del Grup Cogul (1964-1965). Una època curta però intensa en què l’artista de Tàrrega inicia el camí de la lliure experimentació barrejant la pintura amb els diversos materials i procediments que coneix a fons, precisament, pel seu ofici de pintor. L’obra "Abstracció" defineix clarament el que fou l’etapa abstracta de Jaume Minguell. Tons sobris i matèries denses , amb la utilització de tintes líquides que Minguell fa gesticular sobre les teles per crear suggestius camps d’expressió que l’apropen a la vesant més onírica de l’Informalisme.
L’època del Grup Cogul (1964-1965) fou un període cabdal per entendre el que suposà la represa artística contemporània a les Terres de Ponent, un cop superada la postguerra. Des de la modernitat i la connexió amb els principals moviments avantguardistes d’Europa, que Minguell i la resta d’integrants del Grup Cogul reben a partir del mestratge del també targarí, Lluís Trepat. Aquesta peça és, segurament, l’exemple més reeixit d’un període tant important com efímer, i serveix per completar perfectament la biografia i la trajectòria artística del pintor “més figuratiu” del Grup Cogul.
Francesc Gabarrell
